Cap a un paradigma multicèfal

Fa gairebé cinc anys, en una entrevista per a Quadern, preguntàvem a la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), M. Teresa Cabré, per les relacions amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La resposta no podia ser més demolidora: “No hi ha relacions. No em refereixo a la Secció Filològica, sinó a tot l’Institut. Si n’hi ha d’haver o no en el futur, jo no sé com es plantejaran. [...] Tampoc sé si les noves autoritats del govern valencià tenen un enfocament diferent o bé igual del que hi havia fins ara”. En definitiva, no hi havia cap contacte entre les dues entitats, i era sabut que entre la mateixa Secció Filològica n’hi havia que no admetien ni tan sols l’esment dels homòlegs valencians.

Unes dies enrere, però, les coses han canviat, i molt substancialment. Les dues institucions i una tercera, la Universitat de les Illes Balears (a la qual, en conseqüència, se suposa que es dona el mateix rang), han signat un protocol d’actuació conjunta de cara a l’establiment d’un model normatiu unitari que, a la vegada, respecti la varietat dialectal de cadascú. El salt de plantejament i de concepció del que s’entén per normativa, doncs, és significatiu, perquè passem d’una sola institució que fins ara vetllava per la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, a un centre de decisió multicèfal i a unes autoritats mútuament reconegudes en els tres grans territoris de parla catalana.

El camí no deu haver estat fàcil, perquè segur que a l’IEC li han tibat totes les costures. Nascuda a l’empara dels governs del Partit Popular, tothom creia que l’AVL havia de recollir l’herència del secessionisme lingüístic dels anys de la transició i del blaverisme, quan es van promulgar les anomenades Normes del Puig, que havien de servir per impugnar les unitàries Normes de Castelló i configurar una ortografia pròpia. Fins i tot el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana del 15 de juliol del 1982 va arribar a publicar l’Estatut d’autonomia amb aquesta normativa, que va perviure en entitats com l’Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat.

Dos fets, però, semblen decisius per haver-se produït l’acostament, tant de la banda catalana com valenciana. El primer, l’evidència que l’Acadèmia Valenciana no ha trencat mai la filiació de la llengua, malgrat el propòsit polític inicial que servís justament per establir un codi diferent del català i llançar d’aquesta manera un torpede a la unitat. Formada eminentment per acadèmics, l’AVL s’ha dedicat a codificar la llengua valenciana, però mai no ha pretès ni construir una normativa diferent, ni proposar un model alternatiu a l’unitari. I el segon, l’aparició de la nova gramàtica elaborada per l’IEC, aviat farà quatre anys, que ha posat l’accent més que mai en la variació, no tan sols social, sinó sobretot geogràfica, amb una proposta de model composicional amb el qual tots els territoris es poden sentir identificats. És inversemblant que algú, de València o Mallorca estant, no s’hi trobi inclòs.

Ara falta veure com s’articularà aquesta relació entre les tres entitats, perquè comporta tot un canvi de paradigma en una llengua que no deixa de tenir els centres de decisió molt propers (a diferència del castellà, que a cada país hi té la seva acadèmia) i significa posar en pràctica també institucionalment la mateixa idea de model composicional, de la qual sempre se n’ha fet bandera. L’Institut d’Estudis Catalans ja s’ha posat mans a la feina en el nou diccionari, després d’haver enllestit l’ortografia i la gramàtica. Seria una bona manera de començar a treballar conjuntament que la peça normativa que falta fos elaborada per totes tres entitats, que recollís la variació dialectal amb les marques necessàries, i que fos reconeguda per tothom. Si som una sola llengua —i ho som— paga la pena l’esforç.