Una primavera universitària

Qualsevol professor universitari deu haver experimentat en la seva activitat quotidiana aquesta crisi i en deu haver extret les seves conclusions. Aquestes línies són el resultat de la meva experiència a la UPC i des de l’Escola d’Arquitectura, la ETSAB. La crisi ha posat a prova els diferents àmbits de l’ensenyament universitari, des del docent i investigador fins a l’administratiu i el dels serveis. Hi ha amb tota seguretat qui s’ha format una opinió en cada un dels àmbits i fins i tot una opinió diferent de la que tenia fins llavors. A mi m’agradaria referir-me a l’àmbit pròpiament docent. Tot el que ha passat –i en això la universitat no és diferent de qualsevol altra àrea, ja sigui econòmica, sanitària o administrativa o d’aquelles en les quals l’Estat té repartides les seves funcions– ha repercutit en les activitats rutinàries. Totes les persones han vist alterades les seves activitats, encara que no hagin patit directament els efectes del contagi, per a alguns amb repercussions tràgiques. Tothom ha hagut de reaccionar i intentar trobar una resposta al seu nivell i ningú ha respost segons el guió que tenia assignat quotidianament, perquè no existia. Crec que el millor (si és que es pot dir millor en aquesta situació) ha estat la resposta de les persones que han buscat diferents maneres de resoldre la situació, mostrant d'una manera exemplar la seva condició de professors.

Si traslladéssim a l’espai físic la resposta que els professors han donat des del primer dia de la crisi mitjançant la tecnologia informàtica de què disposaven, bona part a títol individual, obtindríem una cosa així com si, de cop i volta, les aules s’haguessin traslladat a les escales, els terrats, les terrasses, els vestíbuls o al carrer. Les aules per un moment van tenir la fesomia dels seus professors. Van ser uns moments en els quals una creativitat inusual i compartida espontàniament, et reconciliava amb la universitat com a espai de coneixement. El que va passar va ser una resposta literalment de la primavera, com ho van ser el maig francès o la primavera de Praga. Va trigar poc a aparèixer el monstre powerpoint uniformitzat, utilitzat en la seva accepció de control més crua, uniformitzant caràtules i formats de la mà de la gràfica –l’odiosa gràfica–, per transmetre una idea unitària i de cohesió, amb tant d’èxit que l’únic que distingia una d’aquestes lliçons de powerpoint de qualsevol altra era la cara dels professors, l’única imatge reconeixible que permetia reconèixer l’aula. Després n’hi ha que encara creuen que l’espai el fan les parets; l’espai el fan les persones.

Però també de mica en mica els responsables acadèmics, potser amb la millor intenció, intenten tornar a la normalitat i recuperar el control, cosa que equival a dir uniformitzar altre cop la situació. Però què podríem aprendre del que ha passat? Més ben dit, què podríem aprendre de la resposta dels professors? Al meu parer és un cas immillorable per pensar en allò excepcional i anòmal com a exemple d’aprenentatge, com una resposta que ofereix la possibilitat de fer les coses d’una altra manera, una manera diferent de la manera organitzativa que ja té la universitat. La crisi ha posat sobre la taula la necessitat de reformular càrrecs com el de director o degà, i també el de coordinador, cap d’estudis o vicerector. Almenys el seu paper podria definir-se ara d’una altra manera. Potser els directors i degans haurien de tenir molta més autonomia, pressupost i capacitat de decisió, els caps d’estudi podrien ser consellers o contribuir a mantenir les capacitats dels professors, i els vicerectors es podrien reduir a la meitat (fa pocs dies em va arribar una enquesta adreçada als grups de recerca que signaven tres vicerectors).

Sembla que hi ha un gran afany a fer que la universitat, formada per ens veritablement diferents entre si, formin fictíciament un únic conjunt el més uniforme possible i ens preguntem fins a quin punt el que hi ha al darrere de les estructures de govern, els òrgans de control, els logotips, les circulars i tota la gràfica que il·lusòriament converteix tot un conjunt unitari hauria seriosament de deixar-se enrere per donar pas a una versió de la universitat més creativa. D’altra banda, si les universitats no ho fan seria frustrant que allà on es trobi, si no el coneixement, sí la transmissió d’aquest, no canviessin. Només desitjo que d’aquí a poc temps no ens desfem d’admiració quan qualsevol expert en educació ens digui coses semblants en un TED i ens afanyem a crear un vicerectorat d’innovació pedagògica.