Agraïment a la Xina
La Xina creà la pólvora i el paper: de la primera renegà Cervantes i també Ariost; Trump detesta els llibres
El senyor Donald Trump, que és un dels ignorants més estupendos de l’època contemporània —sense que això sigui una cosa gaire excepcional al seu país, que és molt jove— ha donat mostres d’un desagraïment a la Xina que aquest país no mereix. Les coses que la Xina ha aportat al desenvolupament de la civilització —de la qual formen part, com a màxim exponent, els Estats Units— són interminables. La Xina va inventar i exportar les màquines de filar seda amb pedal, el timó —tan preuat per Artur Mas—, la brúixola, la porcellana, els jocs de cartes, la pirotècnia, el paper moneda, el rellotge mecànic o el sismògraf. Avui volem destacar només dues invencions, encara no esmentades: el paper i la pólvora.
Abans que els xinesos inventessin el paper, el món va escriure sobre superfícies adés massa dures, com la pedra, adés massa toves, com la cera, adés massa fràgils, com el papir egipci, adés massa cares, com el pergamí, que es fa amb la pell de certs animals —el lector no es pot ni imaginar quantes ovelles caldria sacrificar per fer un sol exemplar de Tirant lo Blanc!
Els xinesos van inventar un paper encara rudimentari al temps de la dinastia Han (25-220 dC), al segle II, i en van perfeccionar la tècnica fent servir escorça de morera —també bona per als cucs de seda— i fibres de bambú remullat amb aigua, tot plegat passat després per un sedàs i col·locat damunt una estructura quadrada o rectangular, també feta de bambú. Entre els segles VII i XIII van perfeccionar la tècnica de la fabricació del paper, que finalment va fer-se amb lli o amb cotó, com s’ha fet durant molts segles. De passada, els xinesos van inventar la impremta —encara sense tipus mòbils— basant-se en la xilografia, és a dir, la fusta tallada, i després tintada i premsada sobre el paper. El paper va arribar a Europa a inici del segle XI: mitjançant la Xina, va entrar a la península Ibèrica amb les invasions àrabs, un altre poble al qual devem un munt de coses. Tampoc la impremta, per tant, és ben bé un invent europeu: els xinesos no van conèixer l’enginy de Gutenberg fins al segle XV, però, com s’ha dit, l’art de premsar un motllo tintat damunt una superfície receptora havia estat un invent seu molt anterior.
L’altre gran invent de la història de la humanitat, junt amb la roda, el paper i la brúixola, ha estat la pólvora, descoberta per casualitat per alquimistes taoistes també durant la dinastia Han. Els xinesos van veure de seguida que la pólvora no era exactament el que buscaven (buscaven or, com tots els alquimistes), però que tenia unes propietats fantàstiques quan s’emprava en l’art de la mineria. La van fer servir en l’art de la pirotècnia i, finalment, com a potencial ofensiu en l’art de la guerra, durant la dinastia Song (960-1127). A Europa no va arribar fins al segle XIV, dos segles més tard que els xinesos la fessin servir en la guerra, i això va significar —ara sí— l’inici d’unes lleis bèl·liques completament salvatges: l’antiga noblesa del combat cos a cos —sempre prèvia cita, a l’edat mitjana, i abans també, amb una lletra de batalla molt educada—, no amb armes de foc, sinó incisives i llancívoles, va quedar desplaçada per sempre en favor d’una llei de guerra covarda i a distància —per exemple, la gran altura a què va ser llançada la primera bomba atòmica i el mal devastador que va causar.
Potser la infanteria dels exèrcits europeus va estar molt contenta de posseir unes armes tan confortables i redemptores, però els humanistes del Renaixement i poc després van posar el crit al cel, de seguida, atesa la seva concepció de la dignitat humana. Així, per cas, l’Ariost va escriure, a Orlando furioso, II. 26, el que segueix: “¿Com vas ordir, oh fúria malvada / una invenció tan forassenyada? / Per tu s’és acabada la glòria militar, / per tu l’art de la guerra perd honor, / per tu el valor i la virtut pereixen, / car dones al bo i dolent igual mesura; / ja no el coratge, tampoc la gosadia, / poden trobar-se al camp amb homenia”.
També llegim al Quijote, I. 38: “Bien hayan aquellos benditos siglos que carecieron de la espantable fúria de aquestos endemoniados instrumentos de la artillería, a cuyo inventor tengo para mí que en el infierno se le está dando el premio de su diabólica invención, con la cual dio causa que un infame y cobarde brazo quite la vida a un valeroso caballero...”.
Un tant per cent esborronador de nord-americans té armes de foc a casa. Trump, amic de qualssevol armes, no pot donar les gràcies a la Xina per la invenció del paper —perquè no solament no llegeix llibres, sinó que els detesta—, però hauria d’estar agraït a aquest país, si res més no, per haver potenciat unes pólvores amb les que ell destruiria el món sencer, si pogués.
Nota bene. A l’article de la setmana passada, referint-nos a Flaubert, parlàvem de l’os (ursus, en llatí) de Normadia, no de l’os (os) de Normandia. Problemes de les normes ortogràfiques de l'Institut d’Estudis Catalans.
