Estàtues a terra

Barcelona sempre ha estat una ciutat de controvèrsies pel que fa a estàtues i memòria. Les Joventuts Llibertàries van enderrocar el 1936 el monument a Joan Prim: un bon general, per a uns, o el militar que bombardejava Barcelona, per a altres. El material de construcció amb què es volia immortalitzar el comte de Reus va servir per fer munició el 1936. El franquisme va retornar el Prim eqüestre i liberal al parc de la Ciutadella, on encara galopa sense més sobresalts de la del controvertit Frederic Marès.

Tots plegats som fills d’una història plena d’injustícies, contradiccions i anades i tornades. L’assassinat a Minneapolis de George Floyd a mans d’un policia de sospitós cognom Chauvin ha reobert el debat sobre aquesta tradició tan cristiana que és la iconoclàstia. Veiem la pedra com a prolongació dels drets del ciutadà. I així és com Cristòfol Colom ha esdevingut el prototip d’opressor blanc en la derivada barcelonina de la campanya Black lives matter. El monument a qui va ser primer virrei d’Índies ha de ser retirat del final de la Rambla, afirma la CUP. D’altres callen i alguns corren en la seva defensa: des del PP fins a l’independentista Institut de la Nova Història. Els primers per ser l’espanyol que va descobrir Amèrica. Els segons perquè defensen la catalanitat d’un almirall que Espanya ens vol ocultar.

Els monuments als generals secessionistes de la confederació són enderrocats a les ciutats dels Estats Units on la dreta els venerava. La mateixa sort corren les estàtues de l’evangelitzador Fra Juníper Serra, que anava de la mà dels militars espanyols a Califòrnia. I no sabem ben bé què fer amb el dominic Bartolomé de Las Casas, que uns segles abans assegurava que els indis (dels quals era gran defensor) tenien ànima, però els negres no.

I és que el gènere humà és afortunadament evolutiu. Potser abans d’abonar-nos a la iconoclàstia a l’engròs, valdria la pena preocupar-nos per castigar les actituds quotidianes que menystenen, humilien i vulneren els drets de les persones, com ara el comportament dels mossos d’esquadra presumptes autors de l’agressió racista al jove Wubi a Sant Feliu Sasserra. Els símbols són prou importants, però ho és més la dignitat humana. Amb el temps, les cultures progressen i els costums canvien. El 1866, la revolucionària Associació Internacional de Treballadors (AIT) va aprovar una moció contra el treball femení, que segons la Monografía estadística de la clase obrera en Barcelona (1859) d’Ildefons Cerdà, constituïa (juntament amb nens i nenes) la major part de la mà d’obra a les modernes indústries de la ciutat.

Estem instal·lats en la dialèctica condició humana. Mentre enderroquem estàtues erigides a qui creiem que no les mereix —apunta Daniel Innerarity—, estaria bé que penséssim si les que avui aixequem seran jutjades amb la mateixa severitat per les generacions venidores. Potser valdria la pena tocar més de peus a terra abans de convertir-ho tot en pedra.