Galeries a Barcelona: entre el poder i l’abisme

A l'art li van meravellosament bé els diners, però també és palpable que il·lumina més després del col·lapse, quan ja no queda res. La història confirma amb rotunditat les dues versions. Sobre la ruïna i la desgràcia, és aquesta figura del caminant que ens dona l'esquena sobre un mar de núvols, de Caspar David Friedrich, la que associem a la trobada amb el buit captivador que deixa enrere el que ja coneixem. Llavors, el món ordinari i la fantasia encaixen exactament a la vista de l'horitzó i descobrim com és de tènue el poder dels símbols davant del que assenyalen. En aquesta mala època, l'art ens ensenya a tornar a mirar, a designar, tan important com saber llegir o poder votar.

A Barcelona, a la campanya de l'Ajuntament en anuncis i banderoles per animar els ciutadans en el procés de desescalada (“Barcelona és poderosa”) li falla la imaginació, i sembla destinada més aviat a assegurar l'aliança d'una idea emancipadora –junts podem!– amb l'emblema turístic de la seva pròpia desitjabilitat cantada per Los Manolos als Jocs Olímpics del 92: “Ahí está la hechicera gitana, con su poder te llenará de ilusión. También cambiará tu vida (…) Ella tiene poder… Barcelona es poderosa”. L'eslògan és autocomplaent i sona a paròdia de la paròdia. De debò no han trobat cap manera millor de comunicar optimisme que recordar-nos com érem fa 30 anys?

Pel que fa a les galeries i museus, el lema falla encara més estrepitosament. Barcelona té molt poc poder, per no dir nul, si la comparem amb Madrid, amb les seves galeries que reben el suport del flux de capital, les fires i, sobretot, el motor del Reina Sofia. Així de rotund. Aquesta vella realitat continuarà sent la nova si l'Ajuntament, a través de la regidoria de Cultura, no elabora un ambiciós pla de les arts que beneficiï els diferents públics locals i, indirectament, les poques galeries que se salvin d'aquesta crisi en permanent mutació.

En aquests dies de discreta obertura de les sales, després de dos mesos i mig d'inactivitat, coincideixen quatre exposicions notables, són manifestos en si mateixos que mentalment obren vies per afrontar el futur amb curiositat i intensitat, tot el contrari a la malenconia de les consignes que ens infantilitzen. Al districte esquerre de l’Eixample, la galeria ProjecteSD presenta el treball de Koenraad Dedobbeleer, i no hi ha res que s'hi assembli en l'art actual. Els seus extravagants objectes escultòrics estan fets amb parts de mobiliari domèstic, suports i elements d'obra de paleta, combinats, assemblats i finalment pintats amb colors cridaners. Són la versió belga de l'habitació de jocs de Toy Story, per a mirades solitàries i sense presses.

Alguns portals més avall, a la mateixa vorera del passatge Mercader, Marc Domènech rescata una vintena d'obres de Joan Rabascall (Barcelona, 1935), datades entre els anys seixanta i setanta, i són una crítica al poder de manipulació dels mitjans de comunicació, i podem canviar televisió i diaris de paper per xarxes socials i diaris digitals que distribueixen notícies, opinions i acudits a la velocitat de la llum. Pioner en l'ús dels nous mitjans de gran difusió (els mass media), Rabascall elabora els seus collages amb imatges extretes de revistes, diaris i anuncis, que manipula superposant-hi pintura o creant emulsions fotogràfiques que després imprimeix sobre tela o metall. Són estudis de tot allò pornogràfic (el sexe, la violència), les revolucions, la bogeria i la por en el document contemporani, o dit en termes macluhians, en la condició de massatge del missatge (“ce massage de message”).

Al seu nou local del carrer Mallorca, la galeria ADN inaugura una retrospectiva de Carlos Pazos, avortada el mateix dia de la declaració de l'estat d'alarma per la covid-19. Interrogants suspesos o déjà-vu és un resum de 50 anys de trajectòria a través d'objectes suburbans, rescatats de mercats o reciclats d'escombraries, uns vídeos i diverses instal·lacions presentades com a habitacles de les seves identitats fictícies. En l'obra de Pazos no hi ha sublimació, només escissió, alienació i el desig de mostrar al nen que ja es reconeix davant del mirall i exclama: "Sorpresa, soc aquí!”.

Al seu espai de Consell de Cent, la galeria Mayoral, molt activa en fires internacionals (TEFAF Maastricht/Nova York, Frieze Nova York, Art Basel Hong Kong), presenta dues exposicions en línia (Luis Feito i Aurèlia Muñoz) i una presencial, dedicada a Juana Francés (Alacant, 1924-1990), l'única dona membre d'El Paso (es va desvincular del grup el primer any), un patró massa recurrent en la majoria de moviments artístics del segle XX –el més publicitat és el de Lee Krasner i els expressionistes de l'Escola de Nova York. Tomás Llorens ha seleccionat 14 llenços datats entre el 1957 i el 1962, de composicions molt soltes, malgrat la densitat de textures, amb sorra i pinzellades gruixudes fetes amb espàtules, en colors terrosos i negres que inesperadament no s'empassen la llum sinó que l'expandeixen per tot el quadre. I així es comença a veure-hi després de l'esfondrament.

The Senseless Momentum of Our Times. Koenraad Dedobbeleer. Galeria ProjecteSD. Barcelona. Fins al 30 de setembre.

Joan Rabascall. 1960-1970. Galeria Marc Domènech. Barcelona. Fins a finals de setembre.

Interrogants suspesos o déjà-vu? Carlos Pazos. Galeria ADN. Barcelona. Fins al 22 d'agost.

L'informalisme també era dona. Juana Francés. Galeria Mayoral. Barcelona. Fins al 22 d'agost