La vella normalitat

El confinament no ens ha estalviat de caure en paranys coneguts, potser amb més motiu encara, atès que la desconnexió social a què hem estat sotmesos ens ha portat a intentar estar més connectats, sigui amb els altres, sobretot a través de les xarxes i les trucades, sigui amb la realitat circumdant, en aquest cas pels mitjans de comunicació. Precisament a través dels mitjans, i per difusió governamental, hem accedit al concepte de moda que ens permet elucubrar sobre el final de les setmanes de distanciament. Es tracta de la nova normalitat, un oxímoron fetiller que ens ven la il·lusió que les coses poden tornar a ser com eren.

L’oxímoron és una figura retòrica lluïda, però també tramposa, perquè juga a combinar dos significats oposats en un resultat que sempre serà ambigu, bromós, perquè atrau l’atenció del receptor en el nucli del sintagma quan el que importa potser és el complement. Hi ha oxímorons atiats per la pretensió poètica, com ara l’instant etern o el clamorós silenci, i d’altres per la sornegueria popular, com la intel·ligència militar. I n’hi ha que han obligat a l’aparició de fórmules redundants que busquen, per mitjà d’un moviment de pèndol, distingir-se d’un oxímoron antagònic: és el que tenim quan sentim parlar de la realitat física en oposició a la realitat virtual, o bé quan anomenem telèfon fix al que sempre era telèfon només per distingir-ho del telèfon mòbil.

Hi ha oxímorons atiats per la pretensió poètica, com ara l’instant etern o el clamorós silenci, i d’altres per la sornegueria popular, com la intel·ligència militar

Els pitjors oxímorons, tanmateix, són els que esdevenen subterfugis propis de la propaganda i, sobretot, del món dels negocis. Ja ens hem acostumat a sentir parlar dels treballadors d’una empresa com el capital humà, i del departament de personal, com els recursos humans, un estratagema que no serveix sinó per deshumanitzar els treballadors malgrat l’adjectiu, amb termes d’empresa en el cor del sintagma. I quan més es negava la crisi del 2008 més s’esforçaven a dir-nos que les empreses no hi perdien, sinó que tenien creixement negatiu. Justament d’aquella crisi, i també del sector de les finances, prové el terme que ens ocupa, malgrat que ens arribi amb més d’una dècada de retard i a través de l’anglès: new normal.

Per definició la normalitat no pot ser nova; el que és normal sempre és fruit de la repetició, de la regularitat, del que és comú i compartit. Sigui quin sigui el complement que hi posem, el terme normalitat conforta, tranquil·litza, dona seguretat en el que ha de venir i ajuda a tenir fe en la restitució dels hàbits de vida quotidians que, ara, han estat substituïts per quatre dels pitjors neguits de la civilització moderna: l’aïllament, la por, la malaltia i la mort. Volem que les coses tornin a ser normals per deixar d’estar sols, per no viure atemorits, per retrobar-nos amb les malalties que ja sabíem com gestionar i per restaurar les xifres de morts a estadístiques assumibles.

Per aconseguir-ho, doncs, se’ns crida a construir una nova normalitat que no és altra cosa que una convocatòria a acceptar acríticament que les nostres vides estan a punt de canviar de dalt a baix, se’ns vol abraçats a una quotidianitat que tindrà l’aparença d’una antiga manera de fer, però que serà una altra cosa. Com diu Slavoj Zizek al seu recent Pandèmia: “La trampa és que, fins i tot si al final la vida recupera un cert aspecte de normalitat, aquesta normalitat ja no serà la mateixa que la d’abans del brot. Ja no podrem donar per descomptades certes coses que havien format part de la nostra vida quotidiana, haurem d’acostumar-nos a viure una vida molt més fràgil, amb amenaces constants”. I, citant Kant, el filòsof eslovè alerta de l’error que suposa que el retorn a una certa normalitat derivi en seguiment de les normes i desmobilització: “Obeïu, però penseu, conserveu la llibertat de pensament!”.

Mercès a un malabarisme del llenguatge, acabaran titllant-se de normals coses com la pèrdua de la feina o del pis per la crisi que ja tenim al damunt, la falta d’abraçades entre nets i avis, els nens anant a escola amb mascareta. I si algun dia, i potser no falta gaire, comença a circular el terme vella normalitat per parlar de tot allò que fèiem, com un pèndol que ressitua els nostres hàbits en els nous paràmetres, qui sap si haurem donat per tancada tota una vida anterior.