Feliç

La veritat és que no em ve al cap quin concert era. El que sí que recordo perfectament és girar-me i trobar la cara del Santi Carrillo just al meu darrere. I també com, amb aquella eufòria barreja d’alcohol i decibels que et fa més agosarat, vaig decidir acostar-m’hi i petar la xerrada amb ell per primera vegada. Així va ser com, de manera cordial, vam intercanviar opinions divergents, principalment, esclar, sobre la no presència del meu grup a la seva revista. Sense manies, ell em deia que si no sortíem no era per cap conxorxa contra el rock català, sinó purament per la qualitat de la nostra proposta, i jo li expressava els meus dubtes sobre l’objectivitat de la seva revista cap a tot el que fes tuf de catalanitat.

“Una cosa és clara”, li vaig dir amb la suficiència característica d’una diva del pop nostrat, “ni Rockdelux necessita parlar d’Els Pets per sobreviure, ni Els Pets necessitem sortir al Rockdelux per funcionar”. Al final, sense perdre el somriure, me’n vaig acomiadar, tot emplaçant-lo a escoltar el nostre proper disc, cosa que, suposo, li deuria demanar cada músic poca-solta i pagat de si mateix que es deuria trobar.

Reconec que no vaig dir tota la veritat en aquella conversa nocturna amarada de fum. D’acord que no ens calia sortir a la seva publicació, però me’n moria de ganes. Jo era lector de Rockdelux: comprar-lo cada mes era per a mi un ritual atàvic, una manera lúcida i conscient de formar part d’una comunitat de friquis assedegats de felicitat en forma de cançons pop. A qui volia enganyar? I tant que necessitava veure el meu grup ocupant algun dia, ni que fos una vegada, un raconet de la seva revista.

Uns mesos més tard va passar. Una pàgina sencera al Rockdelux parlant de Respira (2001), el nostre nou disc. I deixant-nos bé, que coi, molt bé fins i tot. No m’ho podia creure. M’ho vaig rellegir tres o quatre vegades, vaig trucar eufòric als meus companys de grup i de passada vaig copsar el motiu del prestigi d’aquell coi de revista: l’amplitud de mires, l’eclecticisme ben entès, el rigor a prova de dogmes i prejudicis i, sobretot, la passió altruista, generosa i gens dissimulada per compartir la música que els emocionava.

Escurant-me la butxaca vaig comprar cinc exemplars i els vaig repartir als meus millors amics, i si soc sincer també a un cretí esnob a qui tenia moltes ganes. Fa molts anys d’allò, i tant, però recordo com si fos ara que aquell dia vaig ser molt, però que molt feliç.

Lluís Gavaldà és cantant i líder d’Els Pets