Moments ‘de lux’

Rockdelux (RDL) ha estat una de les revistes musicals més importants que ha tingut Espanya. Va tancar el passat 4 de maig. Hereva de Vibraciones (1975-1981) i de Rock Espezial (1981-1984), Rockdelux (1984-2020) va començar a Madrid per després traslladar la seva redacció a Barcelona, des d’on s’ha fet fins aquest mes. La crisi de la premsa en paper, la falta de renovació del públic i els temps convulsos sense publicitat que augura la covid-19 han estat massa per a ella. Amb l’ajut de Santi Carrillo, el seu director durant aquestes dècades, repassem alguns moments que han fet de Rockdelux una publicació insubstituïble.

LA FUNDACIÓ

(Entrevista amb Alaska y Dinarama. RDL 1/1984)

L’entrevista que Miguel Ángel Arenas (llavors director) va fer al conjunt madrileny representa per a Carrillo l’esperit d’una època. “Madrid era així, tothom es coneixia i la trobada és com una conversa al Rock-Ola, una entrevista en to confident, un massatge entre amics per parlar de Deseo carnal, el millor disc del grup, un treball comercial que porta l’esperit dels vuitanta a l’èxit amb cançons enginyoses i arranjaments desbordants”. El disc va ser escollit el número 5 dels 100 millors discos espanyols del segle XX (RDL 233/2004).

LES AMISTATS PERILLOSES

(Ramoncín, El Último de la Fila, Sabina)

La línia editorial de Rockdelux ha generat polèmiques sonades, per exemple amb Ramoncín. El director recorda: “El vaig entrevistar per La vida en el filo (1986) i em va preguntar si el disc m’havia agradat. Li vaig dir que no i llavors em va dir que no faríem l’entrevista. Vaig respondre que llavors faria la crítica del disc i ell va replicar que em trencaria les cames”. L’entrevista (RDL 28/1987) es va convertir en un duel d’egos, amb Carrillo calent, bastant impertinent davant una estrella qüestionada que responia amb suficiència desdenyosa. “Va ser una entrevista penosa, jo també era molt jove”, valora avui el periodista.

El Último de la Fila va guanyar el concurs de maquetes de la revista el 1984 (es faria fins al 1999). De mica en mica, la revista va marcar distàncies amb el grup, el qual titllava de populista, musicalment reiteratiu, amb lletres penoses, i de jugar falsament la carta de l’honestedat. Van batejar Manolo García i Quimi Portet com “Honesto y Modesto”, i la relació va ser rematada per un article de Juan Cervera titulat Querido Manolo i un altre del mateix Carrillo: Pureza virginal... yo siempre pretendí (RDL 65/1990) a propòsit del disc Pequeño nuevo catálogo. El director afirma que Manolo García va tallar tota relació amb la revista, que sí que ha seguit la carrera en solitari de Quimi Portet.

Per la seva banda, Joaquín Sabina va ser objecte d’un editorial, titulat Traga quina, Sabina (RDL 32/1987), en què el titllaven de “párroco sexual, panacea del mal gusto y maestro del ripio”. “En una roda de premsa a Barcelona, Sabina va dir que jo ho havia escrit perquè ell s’havia follat la meva nòvia i llavors la crítica era fruit d’una rebequeria”. Passat el temps, Carrillo pensa que hi ha un disc de Sabina que és bo: 19 días y 500 noches.

Atesa la tendència de la revista a ser immisericordiosa, el seu director recorda haver rebut una corona de flors enviada per Loquillo —una altra històrica relació amor-odi entre artistes i publicació— i haver mantingut sonades discrepàncies amb Jorge Martínez (Ilegales), Luz Casal, Miguel Ríos, Rubi, Miguel Bosé, Decibelios… “Estàvem més o menys enfrontats a l’establishment roquer de l’època”.

EL DIT A LA NAFRA

(Entrevistes amb Wilco, per Miguel Martínez, a RDL 251/2007, i amb Nacho Vegas, per Jesús Rodríguez Lenin, a RDL 327/2014)

Wilco ha estat un grup molt estimat per la revista, fins que la formació de Jeff Tweedy va publicar Sky Blue Sky. Miguel Martínez, periodista d’estirp rockera, va qüestionar el disc en una entrevista argumentada que trencava el patró promocional. Tweedy, molest, li va dir: “No m’agrada com estàs enfocant això”, però la sang no va arribar al riu. Tot i que va quedar-hi a prop.

Nacho Vegas també va ser molt apreciat a la revista, però l’edició de Resituación, disc políticament explícit, va propiciar una entrevista en què Jesús Rodríguez Lenin, admirador de Nacho, escrivia: “El asturiano ha perdido su lírica para caer en el panfleto y, donde antaño había melodías de terciopelo, ahora hay músicas facilonas”. Carrillo va fer una crítica negativa del disc d’una pàgina sencera, i va avisar el cantant abans de la seva publicació.

“Sempre ens ha agradat buscar-li tres peus al gat”, admet el director, “perquè l’entrevista promocional acostuma a ser avorrida per reiterant, i l’estrella explica només la rutina... Per cert, Nacho va tornar a ser el de sempre amb Violética (2018): un fantàstic escriptor de cançons”.

ÉS COSA DE NEGRES

(Especial hip-hop. RDL 33/1987)

Per Carrillo, “el hip-hop és la música que va néixer amb la revista”. Tractar aquest estil era, doncs, obligat. “Parlar de hip-hop en cinc pàgines i portada (amb Run DMC) va ser una de les primeres decisions transcendents de la publicació. Així es va començar a testimoniar el canvi cap a la recerca d’una llibertat tot apartant-nos del més previsible. Va ser un informe referencial per als hip-hoperos espanyols, tal com ens han reconegut, i ens va allunyar del rock com a únic model musical”, afirma.

En aquest dossier es parlava d’artistes com Beastie Boys, Just Ice, LL Cool J, Schoolly D, Mantronix, T La Rock, Public Enemy, Salt’N’Pepa o el segell Def Jam, donant carta de naturalitat a una música que ha modelat el segle XX amb artistes com Public Enemy —“els seus quatre primers discos estan a l’altura de Miles Davis o Dylan”— i continua al XXI amb estrelles com Jay Z, Kanye West o Kendrick Lamar.

ÉS COSA DE BLANQUETS

(Especial ‘indie’. RDL 113/1994)

La música independent o indie ha marcat la revista, fins al punt que de manera natural se l’ha encasellat com una publicació indie, una afirmació que, per restrictiva, mai no ha agradat a Rockdelux. “Amb els grups de la postmovida convertits en elefants amb caixets disparats, les noves generacions van marcar distàncies. No volien triomfar com ells, cantaven en anglès com a reacció i la seva actitud era paral·lela al despertar internacional d’aquest so, amb bandes com Nirvana o REM. Gerardo Sanz va redactar un estat de la nació en un moment d’ebullició que necessitava un vincle que emparés l’eufòria del moment fundacional”. El resultat va ser un informe de cent grups espanyols amb fitxa i recomanació discogràfica. Després va arribar el diluvi, “i nosaltres vam començar a exigir als grups que no fossin una simple còpia de Dinosaur Jr o Sonic Youth”.

UN ‘CERTAIN REGARD’

(De Mourinho a Zygmunt Bauman)

“Sempre hem estat una revista amb ànima política i hem volgut tractar tota mena de temes sociopolítics”, diu Carrillo per explicar l’existència d’una secció com Manifesto, inaugurada amb un article de John Carlin sobre l’11-S, titulat El americano herido i comprat a EL PAÍS (RDL 189/2001). Això, a banda d’editorials sobre el filòsof Zygmunt Bauman (RDL 358/2017) o Jose Mourinho (RDL 318/2013). “Jo, abans, era molt futboler, i Mourinho tenia una essència d’estrella pop, com un Liam Gallagher menyspreable i egocèntric. Era més que futbol”, justifica.

En aquesta línia, la revista es va posicionar contra el Partit Popular (RDL 216/2004), amb articles de Manuel Trallero i Suso de Toro, i al llarg del temps, i com a mostra de permeabilitat, diferents escriptors s’han deixat veure a la revista, com Javier Pérez Andújar, Francisco Casavella, Rodrigo Fresán, Marcos Ordóñez i Kiko Amat.

ATENTS A LA CULTURA POP

(Llibres, cinema, còmic, sèries)

Gairebé des del seus inicis, la revista ha tractat temes afins a la cultura musical, com per exemple literatura, cinema, còmic i finalment sèries. “Sempre vam voler una revista on la música fos troncal, però sense desatendre altres aspectes expressius”. Així, Juan Cervera, director de redacció, ja hi anava ficant llibres des de sempre, fins i tot abans que existís una secció pròpiament dita. El cinema comptava amb secció des de 1996, coordinada per Joan Pons fins que la va agafar Quim Casas el 2006. Amb el temps, el cinema va ocupar una pàgina mensual i a la darrera època, dues.

Sobre còmics va començar a escriure Pepo Pérez el 1997, una dècada abans del boom del còmic a la premsa generalista. Rockdelux es convertia així en un dels pocs mitjans escrits que es dedicava a la crítica regular de còmics. El còmic és cultura pop, com ho són les sèries, fenomen recollit fins i tot en portada amb una de dedicada a Lost el 2009, i amb secció pròpia des del 2015. Curiositat més enllà de la música.

DAMUNT DELS ESCENARIS

(Un ideari transportat del BAM al Primavera Sound)

La revista va estar vinculada a Barcelona Acció Musical (BAM), on va inserir el seu concurs de maquetes en la primera edició i després va ajudar Jordi Gratacós, el seu director, a fer la programació els anys 1993 i 1994. Posteriorment, ja com a directors artístics, Carrillo i Cervera van dirigir el festival (1995-1999), i van portar per primer cop a Espanya artistes com Lambchop, Tindersticks, Magnetics Fields, Belle & Sebastian i molts més. Era la plasmació d’un ideari.

Després de la primera edició del Primavera Sound al Poble Espanyol (2001), Gaby Ruiz, director del festival, els va contractar com a assessors de programació, feina que van fer fins a la maduresa del festival, que sempre ha tingut un escenari anomenat Rockdelux. El 2002, la revista va publicar un especial sobre els millors 200 discos del segle XX. Per rematar la idea, va organitzar un concert al Mercat de les Flors, on una orquestra conduïda pel llavors desconegut Refree va aplegar desenes d’artistes versionant 19 cançons de la llista. Sisa, Nacho Vegas, Fermín Muguruza, Paul Fuster, Fernando Alfaro, la Fundación Tony Manero i molts més hi van participar.

Dos anys més tard, es va repetir la idea a propòsit de l’especial dels 100 millors discos espanyols del segle XX, amb un altre concert, també dirigit per Refree, que va tenir lloc a La Riviera de Madrid, amb la participació d’artistes com Germán Coppini, Josele Santiago, Pau Riba, Jaime Urrutia, Loquillo o Kiko Veneno. Totes dues gravacions es van adjuntar amb la revista, que ja regalava discos amb el millor de cada any.

MÚSIQUES DE MÉS ENLLÀ

(Drogues, reggae, Àfrica)

Un moment destacat de la revista va ser la portada de Bob Marley fumant un porro més llarg que Xile, (RDL 105/1994), amb dos reclams: En contra del racismo i A favor de la marihuana. Els dos temes entrellaçats s’exposaven en un editorial i sis pàgines on Lluís Lles feia un article sobre la vinculació de les drogues amb la música, Ragnampiza aprofundia aquesta relació amb el reggae i Luis Lapuente s’encarregava d’un informe sobre el diferent tracte legal que a Espanya tenien la marihuana, el tabac i l’alcohol. Això en un número molt eclèctic on hi havia articles sobre Salif Keita o Yellowman, pioner del dancehall i el raggamuffin. Una manifestació de l’interès de la publicació més enllà de la música occidental, expressat en especials com el d’Àfrica (RDL 274/2009).

L’ADEU

La revista, que sempre ha pagat les col·laboracions, garantia cinc nòmines a temps complet i tres a mitja jornada. Ara es venien uns 5.000 exemplars, que havien arribat a ser més de 20.000 als millors anys de la revista, de finals dels noranta al 2008. La publicitat va arribar a suposar el 25% dels ingressos.

Els lectors de la revista han envellit i no hi ha hagut relleu generacional. Posar en portada J Balvin va fer baixar un 30% les vendes. La revista no va contagiar la seva curiositat als seus lectors. I la covid-19 va frustrar el nou Rockdelux que s’estava negociant amb una editorial. Havia de tenir més pàgines, entrevistes més llargues i més temes. Editorial Planeta hi està en converses, però per editar llibres amb el millor de Rockdelux. El darrer número ha tornat reimprès als quioscos aquesta setmana.

De les revistes històriques només sobreviuen Popular 1 i Ruta 66. “Sí, em queden The Wire, Songlines, Les Inrockuptibles, Uncut o Mojo. Però són illes escampades. Perdem la revista que reunia totes aquestes en una”, assegura Luis Lles, col·laborador històric. Cap institució cultural pública s’ha adreçat a la revista per mostrar la seva tristesa pel tancament.