Hipòtesis de comunicació alienígena

Tantes estones de confinament permeten de posar-se al dia quant a lectures i visionats pendents, cosa que hem pogut fer amb una pel·lícula que s’atreveix a plantejar qüestions lingüístiques de fons que poques vegades —per no dir mai— són tocades amb un mínim d’interès. Es tracta d’Arrival, producció del 2016 estrenada en castellà com La llegada, que s’incorpora a l’innumerable cabal de pel·lícules de ciència-ficció que versen de l’arribada d’extraterrestres però que és l’única que es pregunta de manera explícita i seriosa pels problemes de comunicar-s’hi. Al cap i a la fi, entendre-s’hi també ha de ser versemblant.

El plantejament de la pel·lícula té la seva lògica. Dotze naus gegantines arriben a la Terra i es distribueixen per tot el planeta amb unes intencions desconegudes que, d’entrada, no semblen bel·ligerants. Llavors els militars —sempre al capdavant quan a les pel·lis passa una cosa així— van a buscar una lingüista (interpretada per Amy Adams) que tindrà l’encàrrec immediat d’entendre’s amb els extraterrestres i saber tant d’on venen com quines són les seves intencions, malgrat que ella dilatarà els encontres a fi de tenir temps d’elaborar un petit diccionari. El més destacable d’aquest plantejament, en tot cas, és veure com s’atura un moment l’esperada trama de la interacció amb les criatures, o qui sap si de salvar el món, per assegurar-hi primer la comunicació. O bé, millor encara, convertir aquesta comunicació en la mateixa trama.

De produccions cinematogràfiques de contactes alienígenes n’hi ha moltes, i en general els problemes de comunicació s’han deixat de banda o s’han resolt amb estratègies infantils, o simplement s’han sotmès a mecanismes que pel bé de la peripècia argumental cauen en la inversemblança lingüística. És el que passa per exemple a Star Wars, on resulta molt normal que un personatge entengui un altre que parla una altra cosa, com passa en els diàlegs bilingües entre Han Solo i Jabba the Hutt o Luke Skywalker i R2D2. Una mica més creïble és el plantejament d’Avatar, en què un col·laborador de Sigourney Weaver li diu que ha estat cinc anys estudiant na’vi, la llengua del planeta Pandora, i ella li retreu l’ús d’un registre massa formal. La mateixa Sigourney Weaver és la protagonista d’Alien, amb un antagonista que tanmateix no era especialment parlador.

Steven Spielberg hi té la mà trencada a trobar solucions fàcils i lingüísticament banals. A Encontres a la tercera fase la comunicació primera es redueix a una musiqueta de cinc tons que els extraterrestres emeten i que els humans, per interactuar-hi, miren de repetir. Un mecanisme extremament senzill que va fascinar milions d’espectadors però que no va trobar expressió lingüística fins a la irrupció d’ET, on la repetició l’executa l’alienígena en una successió entranyable de casa, telèfon, casa, etc. També hi ha qui tira pel dret i, com dèiem, anteposa l’artifici argumental a qualsevol mena de coherència lingüística. A Superman II els tres malvats de Kripton arriben a la Terra per passar comptes amb el noi meravelles, i directament ja parlen anglès. A Contact, en canvi, és Jodie Foster qui viatja, però els extraterrestres es manifesten tramposament com una visió del seu pare, amb qui ella conversa amb normalitat, mentre que a Independence Day les criatures parlen a través d’un dels científics com si fos el ninot d’un ventríloc. Almenys a Mars Attacks la paròdia argumental s’expressa també lingüísticament per mitjà d’un d’aparell de traducció automàtica que els humans ja tenen.

A Arrival, per contra, el plantejament suposa una reflexió molt més fonda, no tan sols sobre la possibilitat que hi hagi llengües extraterrestres, sinó fins i tot maneres diferents d’articular el llenguatge i, seguint les tesis clàssiques de Sapir i Whorf, maneres diferents de veure el món. Dotats de mans tentaculars, els alienígenes expulsen una mena de tinta de calamar que traça en l’aire unes figures anulars que són, tal com anirà descobrint la lingüista, oracions formades a través d’ideogrames. Cada taca de tinta al voltant de l’anella representa un concepte, els quals s’enllacen circularment en una successió que no té principi ni final i que, en conseqüència, manca també de la noció de temps. Si escrius linealment, és lògic que hi hagi passat, present i futur, però si ho fas circularment, aquestes divisions es dilueixen o tot just esdevenen simultànies...

Bé, deixem-ho aquí, que no voldríem fer-ne l’espòlier.