Un emprenedor entre corbs

Aquest home amb un enorme corb a cada mà que no ha deixat anar malgrat que el de l'esquerra li ha clavat una picada que déu-n'hi-do, és un expert en aus ben conegut i apreciat en el món de l’ornitologia. Es troba a l'epicentre d'un fenomen relativament nou al nostre país, que és l'interès cada vegada més generalitzat per aquestes criatures emplomallades i aèries, un interès que està donant lloc a nombroses activitats i noves formes de negoci. El català José Luis Copete (Badalona, 1968), qualificat per alguns com “el Messi de l'ornitologia”, és un apassionat de les aus des que era petit i les ha convertit en la seva forma de vida. Investigador, autor de nombrosos articles científics, redactor de l'HBW Alive –la versió en línia i contínuament actualitzada del monumental Handbook of the birds of the world, que publica Lynx Edicions–, col·laborador essencial de La radio del somormujo i habitual dels festivals d’aquest àmbit, Copete, un veritable avançat de la moda ocellenca, ha muntat amb el seu soci Ferran López una empresa de viatges per anar a observar aus a diversos llocs del món i contribuir a interessar-s'hi. Es diu Ícaro Birding Experience.

“Li hem posat Ícaro per aquell senyor que va voler volar i va caure”, apunta l'estudiós i emprenedor amb la poca sorna que li permet tenir agafats els dos corbs, component una imatge digna d'Odin (tot i que Copete és més baixet que el déu nòrdic, divinitat suprema dels vikings), que, com és sabut, sempre anava acompanyat de dos corbs, Hugin (pensament) i Munin (memòria), aus carronyeres, símbols de la batalla i de les seves seqüeles. Possiblement les valquíries, les bel·licoses donzelles que recollien els cossos dels guerrers caiguts, eren originalment corbs. Copete s’escura la gola, perquè vol rascar-se el nas però amb els corbs a les mans és impossible sense córrer el risc que li treguin un ull. Així que me’n dona un, que agafo com puc, amb els braços molt estirats, subjectant-lo per les potes i el coll fins que veig que a la bestiola se li posen els ulls en blanc –se li tanca la membrana protectora nictitant– i afluixo la presa, no fos cas que estirés la pota.

Agafar corbs en un abocador a Orís, al nord de la comarca barcelonina d'Osona, un dimecres al matí es mereix una explicació: a Copete se li ha acudit que aquest és un bon lloc per parlar d'aus i que ens posa en contacte amb una espècie que es considera de les més intel·ligents, juntament amb els psitàcids (els lloros i els seus parents). Els corbs no només són capaços de fer operacions aritmètiques, sinó que els interessem i ens poden distingir individualment i interpretar el nostre llenguatge corporal.

Copete m’ha explicat tot això mentre entràvem en una enorme trampa per a corbs, una gàbia amb una clau que ens ha cedit amablement un grup local d’anellatge, que és el motiu pel qual es capturen les aus aquí. Al recinte hi ha una vintena de corbs immensos i molt negres que voletegen sobre nosaltres –tot és aleteig, plomes, urpes i becs– mentre grallen com bojos. Et miren inclinant el cap. És difícil no sentir-se esglaiat amb els còrvids, més encara perquè el terra és ple de carcasses d'animals que emanen un tuf indescriptible. Copete n'agafa dos al vol i sortim d'aquest Tàrtar emplomallat. Per rematar l'escena, es veuen al cel desenes de voltors comuns i alguns milans, atrets també per la pitança de l'abocador.

Copete, que ha viscut experiències límit a la recerca d'ocells, com la vegada que el van atacar uns gossos enormes de caçar llops a Turquia, ha tornat fa poc de l'Iran, on ha explorat rutes ornitològiques. Aquest any ja han fet, a més d'excursions per punts d'Espanya, viatges a l'estranger amb clients (grups de 8 a 10 persones) als Països Baixos i a Polònia. L'any passat van portar gent a Israel. L'Iran ha estat una veritable aventura, no només pel coronavirus, sinó perquè la seva tornada va coincidir amb l'abatiment de l'avió ucraïnès poc després d’enlairar-se a Teheran i que va causar 176 morts. Durant el viatge, per terres poc transitades i bastant salvatges, va gaudir d’un albirament excepcional: Omid, l'última grua siberiana de la població occidental d'aquestes aus. “El seu nom significa esperança en persa, però és trist perquè només en queda un mascle i la població s'extingirà”. També va observar un escarabat rar d'Oman (Strix butleri).

“La gent vol veure espècies que costen de veure, nosaltres sabem on i quan es pot fer. Els podem portar a observar grans rareses a l'estranger o pela-roques a Montserrat”, explica. La vocació de naturalista de Copete va començar amb Félix Rodríguez de la Fuente en els seus programes televisius i els llibres de David Bellamy. “Un amic em va portar a anellar ocells a Tiana, prop de Barcelona, i em vaig dir: ‘Això m’agrada". El 1981 es va comprar la seva primera guia ornitològica i se la va aprendre de memòria. “Tenia 13 anys i era un friqui de les aus, llegia de tot”. El dia que li van regalar uns prismàtics, uns Tasco utilitzats, la vida de Copete va canviar. “Vaig passar d'haver d'observar i identificar els ocells a la mà o pel cant a poder veure'ls de lluny”.

Va començar a involucrar-se en investigacions científiques i projectes vinculats a la universitat i va començar a publicar articles. Va treballar amb gafarrons i lluers i després es va centrar en la taxonomia de la boscarla comuna. Des de fa uns anys es dedica especialment als mosquiters, traçant l'arbre filogenètic de les subespècies. Els avenços científics han fet que els límits entre les espècies hagin deixat de ser tan clars i les proves d’ADN han esdevingut determinants per establir-ne les fronteres. En un projecte amb la Universitat d'Oslo, Copete ha dedicat molt de temps i esforç, sovint en regions tropicals, a l'extracció de semen d'ocells (un indicador d'identitat més segur que la sang), una empresa que, com es pot imaginar, no és fàcil. Una de les seves anècdotes preferides és que quan manipules tot sol una au cal aguantar-la amb una mà i “fer-li un massatget” mentre li introdueixes la pipeta de mostres per la cloaca, de vegades és necessari agafar l'instrument (el científic, no el de l'ocell) amb la boca, amb els riscos que es poden (o no) imaginar. El 97% de les aus mascles no tenen penis (la còpula s'efectua per “petó cloacal”), amb excepcions com els estruços i els ànecs. A Copete una vegada se li va morir una mallerenga durant una extracció, una petite mort emplomallada.

Copete ha observat molts canvis en la nostra relació amb els ocells durant els 40 anys que fa que s’hi dedica. “Quan vaig començar, a Espanya era habitual caçar fringíl·lids, la família de les caderneres i pinsans, per menjar-los o per comerciar-hi com a aus cantaires. Llavors era una excentricitat que t'interessessin les aus, eres estrany. Ara socialment hi ha molta més sensibilitat amb els ocells... i amb els ornitòlegs i els birders, els observadors d'aus.” A Espanya, reflexiona, “encara no estem al nivell del Regne Unit, on tothom posa cases niu i menjadores i qualsevol dona gran et pot dir els noms dels que visiten el seu jardí, però allò de menjar-se l'ocellet ja és molt residual”. L'estudiós destaca la massiva incorporació de dones en el món de l'observació d'ocells “quan no fa gaire no n'hi havia ni una”. Copete considera que a les escoles s'hauria d'incentivar l’interès pels ocells. “La gent corrent encara no distingeix entre un falciot i una oreneta”, sospira. Llavors deixa anar el corb, que surt volant amb aletejos enèrgics mentre el sol reflecteix una brillantor de xarol en un plomatge negre com la nit.