Un ull a la finestra

Una d’aquestes tres formes: com murs (l'oposició tancada del món), com miralls (reflexos d’un mateix) o com finestres (obertura plaent, possibilitats)… Suspens total: així no pot començar una crònica. Arribats a aquesta línia, ja només em segueix el meu pare. Potser ell tampoc, tot sol a casa, envellit de cop, atemorit, fart del confinament. L’entenc, però jo m’hi faig millor perquè he descobert les finestres i el balconet del menjador. Explicació: com que un és un remer del Volga del periodisme, arriba sempre a casa a les tantes, quan les persianes ja són avall per aïllar-se de la mirada de la foscor. I quan s’hissen al matí, ja acostumo a no ser-hi.

Aquests dies sí. He descobert que la finestra és aquell punt màgic entre la possibilitat de veure (o mostrar) una escena íntima i la voluntat d’escapar. I així ha aflorat el meu veïnat ignot. Controlo sis finques. Però no per fer el tafaner, són més aviat les ànimes d’objectes i persones el que miro. Per exemple, intento entendre la naturalesa demoníaca que cova el falder de lladrucs agudíssims, incansable, que acabo de conèixer, però que fa anys que sento a través de la paret i que va fent torns amb la música en dolby surround (dissabtes a la nit) del seu jove amo, de qui encara no tinc el plaer. Sí de les seves, confio, dues germanes, diumenge passat en biquini tallant-se els cabells l’una a l’altra a la terrasseta.

Sí, hi ha molt de biquini, però no és el cas de la meva sireneta lectora, al davant. Trapezista sense xarxa, s’asseu en shorts a l’ampit, apuntalada amb les cames lànguides i nívies, cada tarda, quan toca l’hora solar a aquesta banda del carrer. Acostuma a sostenir amb displicència llibrets prims, intueixo que poesia, que sucumbeixen ben aviat al mòbil. L’interior, sobri juvenil: sobre una mínima lleixa metàl·lica, un quadre gris vertical amb quatre fotos. Dec haver estat indiscret perquè últimament s’hi alterna, d’improvís, un jove amb barba, argentí (accent, mate que xucla) i, per complexió, un puma de la selecció de rugbi del seu país.

Educat en la culpa, descobert, em sento com Indra, el déu hindú: després de seduir la dona del savi Gautama, aquest va obtenir de les potestats superiors que Indra hagués de portar sobre el cos l’empremta de mil figures de yoni (òrgan femení) que després es van transformar en ulls. La connexió simbòlica entre yoni i ull és profunda, com constata el mite grec d’Edip, que esdevé cec com a castració per haver posseït la seva mare, Jocasta. Sexe i ull: òrgans com a orígens de poder vital, que reflecteixen aquelles figures que poblen mig inventari de mites asiàtics amb ulls a les mans (acció clarivident), que en l’art cristià recalaran a les ales dels àngels …

L’homenot em repta. Em fa mal d’ull, penso, hipocondríac. Potser, sota la seva forma humana, és un catoblepas, animal de les fonts del Nil amb una mirada que matava a l’instant, segons relata Plini a la seva Història Natural; o potser és una medusa antropomorfa i em petrificarà només mirant-me?… Estic incòmode. Tampoc hi ajuda que ara llegeixi el deliciós El ojo en la mitología. Su simbolismo (1954), de Juan Eduardo Cirlot, llavor del seu Diccionario de símbolos i que repassa aparicions irracionals de l’ull en el relat de la humanitat. Ho recupera Wunderkammer. Aquí veig també que el mite d’Indra salta a la llegenda grega del guardià Argos, a qui no el van salvar ni els seus 100 ulls: tots es van adormir davant la música d’Hermes, que el va decapitar.

Reflex inconscient d’aquestes lectures, em poso ulleres de sol i gorra. Vindria a ser com l’estratègia de fenicis, siris, etruscos o cartaginesos i més tard d’astuts guerrers, que guarnien amulets, elms o escuts amb els quals atreien el mal d’ull de l’enemic, que es distreia amb tot allò. I així se m’ha desvetllat aquella vella inquietud pel meu vestuari, mecanisme de defensa per desviar l’atenció de l’oponent respecte a la meva persona, dirigint-la al traje. També deu anar per aquí aquella obsessió per no ostentar cap mena de riquesa, per no atreure mirades de malastrugança. O potser, influx de les monges de l’escola infantil, aquell calfred davant de l’Anyell apocalíptic dels set ulls o la tèrbola Senyora Quaresma, amb tots aquells ulls per vigilar el dejuni.

Sota les ulleres, canvio de pis i de bloc fins als cabells grisos sobre sofà vermell en menjador barroc (cortinatge, llum a la tauleta, parets amb quadres...), la vida acumulada d’una dona sola. No l’obre, però s’enganxa als vidres de la finestra mentre un faristol de paret li aguanta un llibre, absorta rere les ulleres. A l’immoble del costat, a tres finestres, un altre faristol, de peu, metàl·lic, amb una partitura, regna tot sol en una habitació despullada. I em fa pensar que, des del confinament, no sento l’estrepitós trombó que, només cordialment aquests dies, odio, part de l’orquestra assassina que completa un rascador de guitarres encara no ubicat.

De moltes finestres només en conec els peus que sobresurten sovint, entremaliats davant dels raigs de sol, sense que importin les arrugues, els galindons o arabescos digitals. És xocant, com l’obsessió del matrimoni del primer pis per passar, gairebé cada dia, el sorollós aspirador per la catifa que pengen de la barana o la surrealista conversa que, a l’últim bloc, sosté des de dalt un home amb el seu amic: l’ha reconegut darrere la mascareta i, en plena quarantena, constaten que viuen a un carrer de distància, des de fa dos anys i mig. Gran metàfora: descobrim l’altre quan estem confinats, parapetats, ocults.

A la nit, en la meva metòdica última sortida del dia (les llums d’interior també parlen: un blanc blavós, un ocre intens, un punt que titil·la a les entranyes), penso en si som polifems (per als grecs, el ciclop com a expressió d’inferioritat: sense visió per al que és espiritual), somnis, records, fantasies tancades que no deixen de ser finestres a la nostra psique. Està bé fer-hi una ullada i obrir-les, tal com feien els antics quan hi havia un mort a la casa i així se li podia alliberar l’ànima.