El control (de l’epidèmia) a través del mòbil

La crisi del coronavirus està accelerant canvis que tindran un impacte profund en les nostres vides. Hem fet salts en l'organització del teletreball i en l'ús social de les noves tecnologies que haguessin tardat anys i que ens situen davant de nous paradigmes sense temps gairebé per debatre on ens condueixen. El més urgent el tenim ja aquí: l'ús de les dades de mobilitat per al control de l'epidèmia. Tal com es comporta aquest virus, que és molt infectiu i s'encomana en fases asimptomàtiques, no podrem arriscar-nos a aixecar el confinament sense disposar de test suficients de diagnòstic i un sistema de vigilància que permeti controlar els contactes dels nous contagis.

Encara que amb dificultats, sembla que podrem comptar amb test ràpids i suficients laboratoris per a proves de PCR. Però la vigilància epidemiològica planteja grans dificultats. La Unió Europea projecta utilitzar una aplicació de telefonia mòbil que pot ajudar a controlar l'epidèmia, però també pot servir per desenvolupar un sistema autoritari de vigilància. El que està en discussió no és si aquestes aplicacions són bones o dolentes en si mateixes, sinó com s’han d'utilitzar perquè no es converteixin en un instrument de control per a altres propòsits.

La tecnologia està ja disponible i és molt semblant a la que es va utilitzar a Corea del Sud o Singapur. La idea és desenvolupar una aplicació de rastreig de contactes i enviament d'alertes comuna i adaptable a cada país que, sota les pautes del programa Rastreig Paneuropeu de Proximitat per Preservar la Privacitat (PEPP-PT), pugui assegurar la traçabilitat dels contactes quan es restableixi la llibertat de circulació. Google i Apple, els dos gegants tecnològics que controlen el 99% dels sistemes operatius dels telèfons, han iniciat una col·laboració inèdita per facilitar-ne la instal·lació automàtica.

L'aplicació atorga a cada aparell un número d'identificació temporal, de manera que quan dos telèfons es troben a una distància (menys de dos metres) o un temps (més de cinc minuts) eficaços per a un contagi, el contacte queda registrat. Quan una persona presenta símptomes de covid-19 i ho comunica a l'aplicació, aquesta cerca els contactes que s'han creuat amb el de l'infectat i els envia un avís perquè s'aïllin i sol·licitin fer-se les proves. Els promotors asseguren que la privacitat està fora de perill perquè la comunicació entre aparells no serà per geolocalització, sinó per Bluetooth, i que el sistema d'agregació respecta l'anonimat: s'emmagatzema el codi del telèfon però no a qui pertany.

Al seu llibre Homo Deus l'historiador Yuval Noah Harari ens recorda que “al segle XXI, les nostres dades són probablement el recurs més valuós que encara tinguem per oferir la majoria dels humans, i els estiguem cedint als gegants de la tecnologia a canvi d'un servei de correu electrònic i de vídeos graciosos de gats”. Així és. Si cada dia donem permís a les grans operadores perquè utilitzin les nostres dades, inclosa la geolocalització, per mera conveniència, per què no anàvem a cedir-los per evitar morts?

La qüestió no és cedir dades, sinó en quines condicions. De moment es treballa amb la idea que l'activació de l’app sigui voluntària, però perquè sigui eficaç, ha de participar un percentatge significatiu de població. A Singapur només se la va descarregar el 20% i, després de diversos repunts, ha hagut de decretar un confinament estricte. Si la col·laboració espontània no fos suficient i el perill de contagi persistís o el virus mutés a formes més letals, és molt probable que es plantegés l'obligatorietat. L'altra qüestió problemàtica és com s'emmagatzema la informació. Existeixen dues opcions: dipositar-la en un servidor general que algú controla, o que s'emmagatzemi únicament als mòbils. La diferència és essencial: la que va d'un control centralitzat, i per tant, susceptible de ser utilitzat pel poder, o un de difús, en mans de cada usuari. A efectes de prevenir possibles usos perversos, és evident que el segon és millor. Això és el que es discuteix ara, amb Alemanya com a principal defensor d'un sistema centralitzat.

No podem infravalorar la capacitat de control a través dels algoritmes. Harari ho il·lustra amb una imatge suggestiva: “Aviat els llibres (electrònics) et llegiran mentre tu els llegeixes. I mentre tu oblides ràpidament tot el que llegeixes, Amazon no oblidarà mai res”, el que li permetrà saber a tota hora “exactament qui ets i com encendre't i apagar-te”. Qui controli les dades pot controlar-te a tu. “Un dia o un altre arribarem al punt en què serà impossible desconnectar ni tan sols un moment d'aquesta xarxa omniscient. La desconnexió significarà la mort”, diu. La millor manera de legitimar un sistema de vigilància és començar per una bona causa, però cal preveure què pot passar després i establir les defenses necessàries per evitar un ús autoritari.