Joan Margarit, un Cervantes en quarantena

“M'he passat la vida sospirant perquè em confinessin per escriure tranquil i mira ara”. Joan Margarit, que el mes que ve fa 82 anys, riu obertament a l'altra banda del telèfon, a casa seva, a Sant Just Desvern (Baix Llobregat). Aquest dijous hauria de ser a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid) per recollir el premi Cervantes de mans del rei Felip VI, però l'estat d'alarma ha obligat a ajornar sense data la cerimònia. “És un ajornament”, diu. “Es farà abans de l'estiu? Després? No ho sé. I tampoc té gaire importància. Ara hi ha coses més urgents en les quals cap pensar que no pas a lliurar un Cervantes. En els hospitals, per exemple”. Margarit continua escrivint versos, però encara no s'havia assegut a preparar el discurs: “Els que em coneixen saben que no soc de discursos. Soc més de llegir poemes”. De llegir-los i de caminar mentre els llegeix. És el que va fer la tarda del 22 de novembre a Madrid durant el lliurament del Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana, el més important del gènere.

Al fastuós saló de columnes del Palau Reial, sota la mirada de Sofia i del Carles V de Leone Leoni, el poeta de Sanaüja va llegir un full per donar les gràcies i reflexionar sobre els seus dos oficis: l'arquitectura i la poesia. “La poesia i la música”, va dir, “són potser les principals eines de consol que té l'ésser humà en la seva solitud, aquesta solitud a la qual està sempre abocat encara que tingui, en una primera línia de defensa, els seus éssers estimats més propers, el primer cinturó dels afectes”. Després va pronunciar una frase que agafa un nou sentit en temps de confinament: “La seguretat de la casa no està tan lluny de la seguretat de l'ànima”. La resta de la seva intervenció va consistir a recitar vuit poemes, ja lluny del faristol, passejant davant dels convidats. L'operació seria més complicada des del púlpit del paranimf de la Universitat d'Alcalá, però ell dona per fet que llegirà poemes.

Diu que no és amic de les teories, però acaba de publicar Poètica (Empúries en català, Arpa en castellà), un volum que recull els seus assajos sobre literatura, i Noves cartes a un jove poeta, una sèrie de consells pràctics —amb títol homenatge a Rilke— sobre la inspiració, la lectura o el paper de la tradició. Precisament, una tradició no escrita fa que tots els premiats amb el guardó més important de les lletres en castellà dediquin unes paraules a Miguel de Cervantes. El protagonista d'aquest any hi insisteix: tornarà a preocupar-se pel tema quan quedi una setmana per al veritable dia D. Mentrestant, remet a "Segle d'Or", un poema del seu últim llibre, Un sorprenent hivern (2017): “Aquí explico com la Guerra Civil —vaig néixer el 1938— va destruir per a mi una sèrie d'autors que em van ser imposats per professors terribles. Penso en Quevedo, en Góngora. Fins i tot en Cervantes”. “El Quixot era part d'haver perdut la guerra”, llegim. Margarit glossa: “Pot sonar terrible i no dic que Góngora i Cervantes siguin mals poetes… tot i que Cervantes on és bo de veritat és en prosa. El que vull dir és que la relació amb un escriptor te la imposa la vida, no la literatura. I molt menys la història de la literatura”.

Si s'hagués fet la cerimònia d'Alcalá, Joan Margarit s'hauria perdut una cita a la qual ha estat fidel durant anys en el dia de Sant Jordi: signar al pati de la llibreria barcelonina La Central. “Només una hora a la tarda, eh. Que ja tinc una edat”, matisa. “El que volia alguna cosa de mi, em trobava allà”. A més del llibre d'assajos, aquest any tenies dues novetats: un volum de butxaca amb tots els seus poemaris entre el 1975 i el 2017 i l'antologia Sense el dolor no hauríem estimat / Sin el dolor no habríamos amado (Proa/Visor).

Aquest 23 d'abril serà un dia estrany per al primer guanyador del Cervantes que escriu indistintament en català i en castellà. Estrany, però no tranquil. “Fins i tot m'han volgut fer doctor honoris causa!”, riu. Ningú s'ha oblidat d'ell. El Ministeri de Cultura ha promogut un homenatge en vídeo en el qual diverses personalitats parlen del “seu” Joan Margarit, i la Universitat d'Alcalá dedica una tertúlia virtual a les seves memòries: Per tenir casa cal guanyar la guerra. A més, la setmana passada l'Institut Cervantes va engegar a les seves xarxes socials una campanya de suport als llibreters en la qual –de Joaquín Sabina a Maribel Verdú, passant per Rozalén, Manuel Rivas o Juan Villoro– escriptors, músics, editors i cineastes parlen de la seva experiència com a lectors partint d'un vers de Margarit: “La llibertat és una llibreria”.