L’educació postconfinament

Així com la resposta del personal sanitari en el front extern de la lluita contra el virus ha generat un gran corrent d’agraïment, en el front intern la crisi ha posat en entredit el paper dels professionals de l’educació. L’agre debat d’aquests dies a les xarxes sobre la conveniència d’aprofitar l’estiu per fer classe és només la punta de l’iceberg d’un canvi en aquest àmbit que s’albira profund i en què les famílies jugaran un paper determinant.

Sense ser-ne del tot conscient, la humanitat realitza aquests dies l’experiment sobre educació i tecnologia de més envergadura de la història. Segons la Unesco, en aquesta experiència sobrevinguda hi participen tres de cada quatre nens al món, 1,4 bilions d’alumnes i més de 60 milions de mestres. Qualsevol que pensi que al setembre els centres reprendran el fil on el van deixar abans de confinar-se tindrà una profunda decepció. Aquella escola va quedar sentenciada la tarda que la van tancar.

Ara, en aquest experiment massiu improvisat es gesta la transició cap a un nou model que tindrà velocitats d’implementació diferents i que dependrà no només de l’accés de l’alumnat a un ordinador, sinó sobretot de les capacitats dels mestres. Segons un informe recent de l’OCDE, menys de la meitat dels alumnes espanyols estudien en centres en què els seus professionals tenen la preparació tècnica i pedagògica adient per integrar aparells digitals en l’ensenyament.

A les escoles catalanes amb tecnologia integrada en el seu dia a dia, amb ajustos, el curs ha continuat en la nova normalitat. A la resta, que són majoria, la resposta ha variat segons les direccions i les plantilles, algunes amb perfils molt dispars. Alguns centres, amb empenta i capacitat, han vist també com les directrius polítiques frenaven iniciatives per no fer (més) evidents les desigualtats socials, entre centres i entre alumnes. Les limitacions tecnològiques d’un nombre notable de famílies han frenat la posada en marxa de l’escola digital per mirar de resoldre aquestes situacions abans, tot i que per a moltes d’aquestes famílies la problemàtica no rau en la manca d’ordinador.

Les escoles són un element central en la cohesió social d’un país. Als segments desafavorits els serveixen crossa en qüestions cíviques o nutricionals, que els són més rellevants que el vessant acadèmic. A la classe mitjana, sobretot, que l’escola tingui èxit en aquesta funció li interessa perquè si la cohesió pateix en serà la principal perjudicada per les conseqüències que se'n derivin. Durant el confinament, però, moltes famílies d’aquest segment s’han sentit desemparades i, sense entendre per què l’escola no acabava d’arrancar, han tirat pel dret i han socialitzat materials, sobretot en nivells d’infantil i primària, o bé han comprat quaderns perquè els infants no perdessin la rutina.

Aquestes famílies són conscients que l’àmbit professional és cada vegada més competitiu i que als seus fills els caldrà una bona educació tan sols per mantenir l’estatus de procedència. Aquest és, precisament, el factor clau d’aquest experiment educatiu que vivim. Si fins ara un bon nombre de famílies vivien despreocupades per l’escola, el confinament les ha apropat a la seva maquinària. I moltes —d’aquí venen els debats— han quedat intranquil·les. Aquest neguit s’ha afegit al d’un horitzó laboral molt incert. El fet d’organitzar una educació sui generis a casa durant els llimbs escolars les ha dut a preguntar-se si la transmissió de coneixements no se subordina en excés a la missió cohesionadora de l’escola —bo i donant-hi suport— i a qüestionar-se la pròpia implicació en l’educació dels fills.

Això tindrà una primera derivada. Les famílies no sortiran del confinament amb una consciència col·lectiva més gran, però sí sent més exigents a tots els nivells. D’entrada, algunes s’interessaran per traslladar els fills a centres que hagin donat una resposta educativa més solvent al confinament, en prevenció del futur. A causa de la logística o el cost, moltes hauran de romandre als mateixos centres. La por, però, que als seus fills els manquin les eines suficients per fer front a futures crisis els farà més amatents al seu desenvolupament educatiu. Als centres concertats això encara serà més evident. En l’educació postconfinament allà on el corporativisme, les direccions de les escoles i les administracions responsables es resisteixin als canvis, serà aquesta nova classe mitjana exigent qui empenyerà a la renovació educativa en clau digital i als molts canvis que l’escola fa anys que té pendents.