Ajagut a l’habitació amb les emergències sintonitzades

La tècnica d’infermeria Joana Martínez es va jubilar al desembre. Dos mesos més tard, la crisi del coronavirus va forçar, com una sotragada, el seu retorn a l’activitat laboral. La setmana passada feia torns de nit a l’Hospital Santa Caterina de Girona, centre on va treballar des del 1974 fins al 2019. “Al gener em van demanar si m'hi podia reincorporar. Podria haver dit que no, però aquest hospital és com la meva segona casa”. Després de jornades de 10 hores al peu del canó, Martínez mira de relaxar-se escrivint poesia, llegint i parlant per telèfon amb la família des d’una habitació de l’hotel Palau de Girona, a Sant Julià de Ramis. El seu domicili és a Salt, a només set quilòmetres de l’hotel on està vivint aïllada amb 21 membres del personal sanitari de la província. Martínez se sent “lenta i cansada”, i remarca que li agradaria abraçar els fills i les companyes: “Trobo a faltar abraçar la gent, sense reserves”.

El Palau és un dels dos hotels i apartaments turístics a l’àrea de la ciutat de Girona que s’han posat a disposició dels professionals sanitaris. El pagament dels salaris i la gestió de les reserves és responsabilitat del Departament de Salut, explica Joan Blanco, gerent del Palau. El seu ofici com a hoteler durant la pandèmia és estrany, afirma, perquè se cenyeix al manteniment, la neteja i l’alimentació. Blanco ha observat des de la recepció com ha evolucionat la crisi: per la mobilitat dels metges de suport, que es desplacen on calguin mans, per les baixes que van sumant o pel material de protecció dels sanitaris, que ha anat millorant des d’aquells primers dies en què improvisaven vestits d’aïllament amb bosses de plàstic.

La plantilla de l’hotel en actiu és només la fonamental i segueix les indicacions de les autoritats sanitàries: els lavabos i les tovalloles es netegen cada dia i els llençols, cada dos. Les taules del menjador han de ser individuals i amb una separació de dos metres. El menjador és l’únic lloc on poden coincidir els hostes del Palau. “És on parlem de la nostra experiència. Els positius aquí sobretot són als equips d’ambulàncies. És depriment”, diu Maria Elva Demarchi, tècnica de radiologia de l’Hospital Josep Trueta. Demarchi calcula que realitza set vegades més actuacions de radiologia que abans de la pandèmia. “És més pesat perquè totes les intervencions són portàtils i perquè cada pacient requereix molt de temps de preparació amb les mesures de protecció”. Demarchi assegura que a l’hotel ha trobat la calma necessària. Va deixar casa seva perquè el seu marit és persona d’alt risc i cada nit tornava patint per si havia seguit adequadament totes les pautes de seguretat. “Aquí ens arreglen l’habitació, ens fan el menjar. Si no arribem als torns de dinar o de sopar, ens preparen entrepans i fruita. Només hem de descansar”.

Demarchi, d’origen argentí, a punt de jubilar-se, aprofita per llegir –ara està amb Tierra firme, de Matilde Asensi– i per mirar la televisió, només una mica, afegeix, perquè està saturada d’informació sobre el coronavirus. Des de la finestra pot veure una pancarta que han penjat uns veïns agraint el seu esforç. Només aquest cartell i una ambulància estacionada al carrer indiquen que l’hotel serveix d’estació mèdica.

Ferran Vidal condueix una ambulància medicalitzada del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que fins la setmana passada tenia com a base l’hotel perquè a la central de Girona no hi havia espai. L’equip, de suport extra per al trasllat de pacients entre unitats de cures intensives, el componen un tècnic, un metge i un infermer. A les habitacions del Palau esperaven durant les 12 hores de guàrdia, amb la ràdio d’emergències connectada, les veus enllaunades com a constant banda sonora. Poden encarregar-los tant un trasllat a Girona com a la província de Barcelona. Vidal seguia des de la seva cambra els informatius, parlava amb la família i resumia per telèfon la vida que fa durant aquestes setmanes: “Estic com en dues realitats paral·leles: la que veig a l’hospital i a l’ambulància, i la del confinament quan passo per casa i veig la família”. El més increïble, apuntava Vidal, és com s’han acostumat a coses abans inusuals, com atendre pacients intubats. “Transportem malalts en posició decúbit pron, és a dir, intubats i de bocaterrosa. Un metge em va dir que això l’hi havien ensenyat a la facultat, però que encara no ho havia vist fer mai”.

El Palau s'ubica en un racó discret als confins d’un municipi que és perifèria de la ciutat. Wendy Ríos recorre cada dia, anada i tornada, els dos quilòmetres que hi ha entre l’hotel i l’hospital sociosanitari Mutuam. Ríos és infermera i va arribar a Espanya fa tres mesos procedent d’Itàlia. El passeig l’ajuda a guanyar força per afrontar una experiència que mai no s’havia imaginat, ni tan sols quan al Perú va haver de bregar amb un brot de còlera. La seva dona també és infermera i es troba en observació per un possible positiu de covid. Ella substitueix aquests dies una companya que va caure malalta. A l'habitació mira la televisió i estudia català. Amb els seus veïns d’hotel no parla de res més que no sigui feina perquè és una lluita que marca les seves vides i que resisteixen, segons Ríos, per vocació.