El jove Múgica

La llarga vida política d’Enrique Múgica, mort la setmana passada pel maleït coronavirus, discorre a través de diverses etapes, unides totes per un fil conductor. Algunes d’aquestes etapes han estat les més recordades aquests últims dies.

Per exemple, el paper fonamental que va exercir Múgica en el nou PSOE, el de Felipe i Guerra, modernitzat a fons després del famós Congrés de Suresnes el 1974. En efecte, en l’ambient es respiraven aires de final de règim i el partit socialista, al contrari del comunista, amb prou feines tenia presència en les lluites antifranquistes de l’interior d’Espanya, allà on calia donar-les, ja que la seva direcció residia a Tolosa, aliena als canvis que s’estaven covant.

Doncs bé, el cop de timó que va col·locar Felipe a la secretaria general del partit es va basar en un pacte entre socialistes de dos potents nuclis, Sevilla i el País Basc, l’anomenat “pacte del Betis”, que es va saltar el grup de Madrid dirigit per l’advocat Pablo Castellanos. Si a Sevilla hi havia Felipe i Guerra, al País Basc hi havia Enrique Múgica, al costat d’un nucli sindicalista potent dirigit per Nicolás Redondo i joves promeses com Txiqui Benegas i Ramón Jáuregui. Suresnes va aconseguir treure un anquilosat PSOE dels marges de l’oposició antifranquista per conduir-lo al centre, i allà l’intel·ligent Múgica va exercir un paper d’enllaç fonamental.

També ho va ser en la Transició. Negociador nat, dins i fora del partit, Múgica va ser l’home del diàleg i el pacte, des de feia molts anys havia après aquestes habilitats. El que millor feia era parlar als despatxos, als passadissos i a les taules de restaurant. S’entenia amb uns i altres, tenia clars els seus principis i des d’aquests sabia fins on podia arribar, ni un mil·límetre més, ni un mil·límetre menys. Les seves gestions des de l’ombra van facilitar la resolució de molts casos complicats, des de l’abast de la definitiva llei d’amnistia fins a les relacions amb Israel, no en va la seva mare tenia Herzog com a cognom.

Amb aquest mateix tarannà, perquè cada un és com és, va exercir les seves tasques de ministre de Justícia. A part d’enviar al Congrés diverses lleis que van modernitzar l’aparell judicial, cal assenyalar en el seu historial la política de dispersió de presos d’ETA, fonamental en el debilitament de la banda terrorista. Com a càstig, una càstig dolorós i cruel, els terroristes van assassinar el seu germà Fernando, advocat i també socialista. “Ni oblido ni perdono”, va dir al seu funeral, amb tota la raó i moralment devastat. Els seus 10 anys com a Defensor del Poble també van ser importants: era un càrrec que li anava com a anell al dit. Per a això havia entrat en política.

Amb aquestes o altres paraules, tot això s’ha dit aquests dies. Però de vegades s’oblida el principi, la seva entrada en política, que explica la coherència amb les etapes següents. Enrique Múgica va ser el primer estudiant que va reclutar Jorge Semprún, àlies Federico Sánchez, enviat pel PCE a Madrid perquè el món de la cultura es convertís en un focus de resistència al franquisme. Va conèixer el jove Múgica, llavors amb 21 anys, a la casa de Gabriel Celaya a Sant Sebastià. Poc després, l’octubre de 1953, va connectar amb ell a la universitat de Madrid, on Múgica cursava Dret, i aviat es va fer amic de Dionisio Ridruejo, que el va recomanar al rector Laín Entralgo perquè s’organitzessin, com a activitat cultural, festivals de poesia, clàssics instruments subversius a l’Espanya d’aquells temps.

Dos anys més tard, Múgica va entrar en contacte amb estudiants més joves com Ramón Tamames i Javier Pradera, els va introduir al PCE i junts es van disposar a organitzar per a l’any següent, 1956, un Congrés Nacional d’Estudiants. No es va arribar a celebrar pels esdeveniments de febrer a la universitat que van acabar amb les detencions de tots els esmentats, inclòs Ridruejo, i els cessaments del ministre Ruiz Jiménez i del rector Laín Entralgo.

S’obria així el primer esvoranc important en el món franquista: s’aliaven en contra seu els fills dels vencedors i els dels vençuts en la guerra civil. Res va tornar a ser com abans. L’estratègia la va tramar Semprún, peça indispensable va ser Ridruejo, i el coordinador a l’ombra Enrique Múgica. Aquest va ser el seu constant propòsit: tenir principis, unir voluntats i reduir distàncies perquè triomfessin la llibertat, la igualtat i la justícia. Sempre va ser jove.