Jaume Padrós: “Que tinguis un respirador no implica que serveixi per a qualsevol”

Fa setmanes que el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Jaume Padrós (Barcelona, 61 anys), prepara una check list, diu, amb les consignes que fa temps que assenyala i que la pandèmia del coronavirus ha fet paleses. Per exemple, l’empoderament dels professionals. “Quan s’empodera els clínics, el sistema sanitari multiplica les seves possibilitats per 100”, assegura. El coronavirus ha cristal·litzat les mancances i les demandes més urgents del sistema sanitari, assegura.

Pregunta. El sindicat Metges de Catalunya denuncia que les retallades i la falta de material de protecció ha posat als peus dels cavalls els professionals. Ho veu així?

Resposta. Jo fujo de maximalismes. Fa setmanes que vaig dir que l’objectiu que havia de tenir la política sanitària eren tres p: protegir el sistema sanitari, protegir els més vulnerables i protegir els professionals de la salut. Ningú en aquell moment no va pensar en les dimensions de la malaltia. La irrupció a la Llombardia i al Vènet és el que agafa tothom a contrapeu. La falta de previsió dels responsables polítics ha estat òbvia, però és fàcil dir-ho ara.

Ja hi haurà temps de demanar responsabilitats perquè ara hi ha estraperlo i estafadors al mercat internacional. El decret de l’estat d’alarma [preveia la centralització de les compres des del Ministeri de Sanitat] va alentir la provisió de material.

P. La centralització de compres va ser un error?

R. El ministre va reaccionar i se’n va adonar ràpidament. Centralitzar entorpeix la distribució del material i alenteix aquesta disfunció.

P. Ha faltat coordinació per part de les Administracions?

R. Ja hi haurà moment d’analitzar-ho. El COMB ha ajudat en el que ha pogut per facilitar la coordinació entre la Generalitat i el Ministeri. Les coses que he vist que eren inassumibles les he denunciades, com la falta d’equips de protecció, la manca de previsió i que la centralització alentia la distribució de material. Hi ha hagut fiascos en el subministrament de materials, però les quantitats eren tan grans que les Administracions han quedat sobrepassades.

P. Hi ha un document del SEM molt controvertit que avalava la limitació de la ventilació mecànica a persones de més de 80 anys previ criteri clínic. Els ha tocat escollir qui viu i qui mor?

R. Aquí s’ha fet molt titular demagògic. S’han d’individualitzar els casos. Tots aquests casos que seran terminals en poc temps, no fem coses fútils. Necessiten un tractament intens però no invasiu. L’edat és un criteri, però no l’únic. I això ja existia abans de la Covid-19. Crec que abans de la pandèmia s’ingressaven molts pacients als hospitals de forma inadequada, perquè pensem que per tenir respiradors i molts recursos, el pacient estarà atès. I això és un greu error. El que fem és deshumanitzar el final de vida.

El criteri individual ha de prevaler per decidir si aquesta persona es beneficiarà anant a l’hospital. Tinc molts pacients fràgils a qui, si empitjoren, no indicaré l’ingrés hospitalari. El que necessitaran serà un tractament intens, però no invasiu. Que tinguis un respirador, no vol dir que el puguis posar a tothom. Hi ha gent que no se’n beneficiarà. El respirador és un recurs, no és l’únic.

P. La gestió de l’emergència a les residències ha estat el gran forat negre d’aquesta crisi?

R. Segur. Una altra de les conseqüències d’aquesta crisi és que es necessitarà un replantejament del sector residencial. Aquest hauria d’estar tutelat per Sanitat i amb un suport dels serveis socials, però les necessitats d’aquests usuaris són més sanitàries.

P. Aquesta crisi passarà factura emocional als metges?

R. Sí, esclar. Als metges i a la societat. Els metges ja tenim símptomes de cansament físic i emocional. L’adrenalina dura el que dura. Hi haurà un abans i un després. Canviaran moltíssimes coses. Estem vivint situacions que formen part de la nostra feina, però una cosa és viure-les un dia i una altra, de manera repetitiva.

P. Què deixarà aquesta crisi?

R. Jo estic fent la check list perquè abans que tot això s’estabilitzi haurem de plantejar als poders polítics que el sistema sanitari cal cuidar-lo i invertir-hi més. També s’ha de generar indústria de guerra, no pot ser que per fabricar bates o equips de protecció necessitem tercers països. I el sistema sanitari ha d’entendre que aquesta és una epidèmia, però en poden venir més en el futur i hem d’organitzar-nos pensant-hi.