Gràcia ja no serà la mateixa sense Víctor Nubla

Passejar per Gràcia no tornarà a ser el mateix. L'atzar ja no portarà a topar-se i fer conversa amb aquest personatge sempre de negre capaç de suggerir-te un bon lloc per fer unes anxoves, explicar-te la història de la torre de Rius i Taulet, recomanar-te un llibre o parlar-te de discos tan difícils de localitzar que per trobar-los calia el seu bon radar. Segons Joan Ramón Guzmán, un dels seus molts amics, escrivia per marcar distància amb ell mateix, per no acabar pontificant amb la seva música, sempre transgressora i angulosa. Conseqüentment, era un escriptor dotat de gran humor, una fina ironia, consciència i imaginació desbordant i surrealista. De tot plegat n'és un bon exemple la seva última novel·la, Metal·lúrgia.

Personatge gairebé renaixentista, capaç de fer un bon arròs i fer servir el concepte de textura sonora abans que la paraula fes fortuna en la música electrònica, va col·leccionar peces de puzle trobades pel carrer i també llumins, i va decidir fer música amb Juan Crek a Macromassa, primer grup espanyol autoeditat, quan visitant el poble dels seus pares (Salinas del Manzano, Càceres) a mitjans dels setanta van optar per endinsar-se en els sons de la ciutat i no de la natura. I és que sempre va ser així: no va tenir ni moto ni automòbil però li encantaven les curses de cotxes; el seu aire malenconiós, darrere d'unes ulleres que pràcticament sempre van ser fosques, amagava una mirada activa, curiosa i colorista, un home afectuós, humil i intel·ligent, a més d'un gran amant de l'associacionisme que va crear i va dirigir el festival musical LEM.

Ja no tornarà a actuar al Sónar, ja no serà mai més a la Bodega Marín, que ell mateix va declarar Centre Místic de l'Univers, a casa seva ja no sonarà música clàssica al lavabo, on de vegades, celebrava, coincidien els aplaudiments del públic amb el final de la seva micció. El seu nom es mereixeria un carrer al barri que tant va estimar i d'on només sortia per estricta necessitat. Víctor Nubla ha mort.