Arnau Puig, l’empremta d’un mestre

He tingut el privilegi de poder seguir la carrera de l'amic Arnau Puig, mort diumenge, des dels anys cinquanta, quan en plena dictadura vaig començar a llegir a la Revista Europa, de caire liberal, les seves crítiques d'art en les quals defensava els artistes d'avantguarda. Un signe del seu tarannà compromès i combatiu, que va expressar sempre que en va tenir ocasió, prova d'això és la seva implicació en el grup Dau al Set, del qual era el filòsof i ens en va fer la lectura més crítica.

Aquesta figura polièdrica ha deixat una profunda empremta. Crític d'art, filòsof, historiador i sociòleg de l'art, va ser mestre i mentor de moltes generacions, tant en el camp de la filosofia, com en el de l'art i l'arquitectura, que reconeixien i agraïen, i ho continuen fent, les seves reflexions i les seves lectures de l'art, que es caracteritzen per oferir una visió oberta, allunyada de qualsevol síntesi reductiva de l'art. De fet, qualsevol de les seves contribucions (articles, conferències, llibres, …) era pensament pur de base estètica i ambició filosòfica.

Un moment decisiu de la seva vida va ser l'assistència al curs impartit el 1948 per Ortega y Gasset a Madrid, que el portaria a llicenciar-se en Filosofia a la Universitat de Barcelona, la mateixa universitat on es doctoraria el 1976, després d'haver-se especialitzat en Sociologia de la Cultura i l'Art a la Sorbona (1956-1961). I precisament l'estada a París, impulsada pel Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona, constitueix el segon fet transcendental en la vida de Puig: el poder viure de primera mà el fulgor de les avantguardes, cosa que el va portar a transformar-se en impulsor de l'abstracció i la pintura informalista.

El pensador Puig ens deixa una àmplia bibliografia, que es caracteritza per la diversitat temàtica, encara que destaca la seva defensa dels artistes i l'art contemporani des de perspectives estètiques, sociològiques i filosòfiques, i una obra clau que va publicar el 1962, quan el realisme i l'abstracció eren objecte de grans diatribes: Els pros i els contres de la pintura abstracta, que juntament amb les aportacions de Cirici i Cirlot, va ser determinant per revertir l'opinió generalitzada en el panorama barceloní pel que fa a l'informalisme, fins llavors majoritàriament injuriat.

De la mateixa manera, va ser definitiva la seva implicació en la recuperació d'un personatge marginat com va ser Josep M. de Sucre, de qui va escriure les memòries que es van publicar primer mitjançant lliuraments setmanals a la Revista Europa i que finalment es van editar com a llibre (1963). Una aportació a la qual devem que, juntament amb el curtmetratge que Joan Francesc de Lasa va dedicar a aquesta figura el 1964, De Sucre fos reconegut com a artista i impulsor de l'art nou.

Fa pocs dies, amb 94 anys, Arnau Puig va pronunciar una conferència als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, en una sessió en la qual es va mostrar en plena forma, on es va expressar com era habitual en ell de manera directa, en el seu pensament i en la seva actitud, amb gran agilitat intel·lectual i una gestualitat molt expressiva i defensant la seva idea de l'art amb contundència. Fidel al seu sentit crític de l'art i la societat, i sense oblidar la seva cordialitat i simpatia, que el van fer accessible a tots els que l'envoltaven i que tant trobarem a faltar.

Daniel Giralt-Miracle és historiador i crític d'art.