Passeigs virtuals?

Un web és un museu virtual d’arquitectura? El confinament fa pensar en la iniciativa del COAC sobre l’Inventari d’arquitectura catalana. Les notícies que s’hi refereixen en aquests dies estranys són entusiastes, tot coincidint amb les de diferents entitats que han fet públiques visites virtuals a la xarxa: la Fundació Miró, el Macba, el Museu Egipci, l’Associació Cases Singulars... Ara és un regal que es fa a tots els que s’estan a casa. Uns passejos virtuals, doncs, celebrats.

Estava a punt d’escriure “imaginaris” en lloc de “virtuals”, però hi ha una diferència enorme, i és quan he pensat en Xavier de Maistre (1763-1853), autor de Voyages autour de ma chambre. És el relat d’un confinat durant 42 dies a la seva habitació, a Torí, per ordre de l’autoritat. El protagonista, ell mateix, inicia un peculiar viatge on es barregen la realitat i allò que imagina a partir de l’espai físic de l’habitació i els objectes que conté.

No em mou escriure la recopilació del web del COAC (unes 1.700 obres), sinó la interpretació de la iniciativa, ja batejada com a “museu virtual de l’arquitectura catalana”. La degana del Col·legi d’Arquitectes ha afirmat que “cap administració no aposta per un museu físic de l’arquitectura catalana”. En aquest sentit, alguns dels seus responsables han explicat què creuen que és per a ells un museu avui, o més ben dit, què no ho és. Venen a dir que ja no és un espai físic amb objectes, que seria el resum més simple del que no és i, alhora, l’opinió que en tenen els impulsors de la iniciativa digital. Una opinió contrària avui a la dels curadors dels grans museus, que reclamen tornar als objectes, a allò que podem tocar.

També jo voldria explicar què no és per a mi un museu d’arquitectura. Un museu d’arquitectura no és un web amb obres i autors, per més ben fet que estigui. Tampoc una guia d’obres, entre altres coses perquè no es poden incloure a la guia les obres desaparegudes, que, en canvi, podrien ser en un museu. Tampoc un servei per donar a conèixer els col·legiats i les seves obres. Un museu d’arquitectura hauria de mostrar tanta independència respecte d’una institució professional com del Col·legi, com també de les escoles d’arquitectura. Un museu tampoc té com a objectiu “difondre l’arquitectura entre la societat perquè aquesta entengui la seva necessitat”. Un museu d’arquitectura no és això. Fins i tot no crec que difondre el patrimoni, com s’ha dit, n’hagi de ser un objectiu. Una altra cosa és que el públic hi apreciï millor el patrimoni i adquireixi cultura arquitectònica. Un museu no es nodreix de les peticions del públic que demani incloure tal o qual obra, com s’ha dit, no es regeix pel criteri del premi popular; per a això ja tenim el del Barça. L’esperit d’un museu no és el mateix que el que presideix la Setmana de l’Arquitectura, per educar la gent en el tema. I, per cert, no és garantia de qualitat que les obres siguin premi FAD.

Un museu és una màquina per estimular la imaginació, per veure reunides coses que no es poden —o és difícil— veure juntes: llibres, objectes i maquetes, per exemple. I per mostrar-les d’altres maneres, com ara apilades irreverentment. Qualsevol museu ha de ser una experiència espacial inoblidable, no un llibre digital, i s’ha de visitar amb altra gent (junts), no al mateix temps que altres, com a les xarxes. Un museu no és informació. El missatge en un museu és com es mostren les coses, no només les coses que es mostren.

Atès l’indiscutible valor que té l’arxiu del COAC, les administracions sí que podrien “apostar”, com diu la degana, per dotar-lo bé i imaginar una estructura semblant a un gran arxiu, i, associat a aquest, un espai (museu) que programés —cada sis mesos, per exemple, amb diferents curadors— exposicions a partir dels seus fons; així, no caldria un gran museu, només un de bo.