Ingrid Guardiola: “El capitalisme de plataforma està acumulant molt més poder i més ràpid”

Ingrid Guardiola, professora i investigadora cultural, aborda el paper de les tecnologies en els nostres imaginaris col·lectius a L’ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (Arcàdia). Respon aquí a diverses preguntes per escrit sobre la situació actual arran de la crisi del coronavirus:

Pregunta. Aquesta crisi torna a destacar el valor de les relacions físiques reals. Perdrà prestigi la relació virtual respecte a la física tradicional o per contra es reafirmarà en aquest context de confinament?

Resposta. Crec que aquests temps de confinament no només han provocat un sobreús de la tecnologia digital connectada (un soroll global insuportable), sinó que en molts casos ens estan generant un ús conscient de les eines, es carreguen de valor. Seria hipòcrita i esnob no veure-ho així, jo mateixa ho estic vivint així. El meu fill de dos anys em diu que vol entrar a la pantalla per veure els seus cosins. Amb els meus alumnes fem classes virtuals amb programes on ens connectem tots junts. La connexió dona pas a la comunicació, la relació virtual permet dibuixar una experiència col·lectiva, ens sentim part d’una comunitat. Però ara mateix penso en tres escenaris:

1) Els que no han de teletreballar tenen el temps i les eines de comunicació, però també el dilema de què fer amb tot això. Aquest pas ens l’havíem saltat: com ens relacionem amb aquestes eines?

2) També s’està produint un abús irreflexiu, és clar, i fins i tot la gent ha fet aflorar l’influencer que porta dins, i ha convertit les xarxes socials en un espai dominat per identitats dominants (blanc, homosexual, classe mitjana) fent coses suposadament gracioses o alliçonant el públic.

3) I els que, davant del pànic, busquen una teleteràpia transitòria per no pensar en les devastadores conseqüències futures.

P. Quin risc correm per excés de dependència de la tecnologia i internet?

R. Aquest risc ja existia, són eines dissenyades perquè siguem depenents, generen addicció. Per a mi el problema no és la dependència d’aquestes tecnologies, sinó com les empreses del capitalisme de plataforma estan acumulant més poder del que ja tenien, i això no estava previst en un termini tan curt: Google-YouTube, Amazon (acaba d’anunciar la contractació de més de 100.000 nous treballadors als Estats Units), els teleoperadors, Facebook (WhatsApp), Microsoft (Skype), Netflix… i les grans cadenes comercials. El confinament ens està portant a consumir a través d’aquests monocultius basats en companyies que funcionen com a plataformes de dades. Hi ha alternatives (Filmin, Zoo, Teatroteca, mitjans especialitzats, els canals de moltes institucions culturals, els llibres —imprescindibles—, etcètera), però sobretot es tracta que quan passi tot això puguem recuperar el comerç de proximitat, la cultura de proximitat i una aproximació responsable al consum i a la política, votant no des del càstig, la inèrcia o la por, sinó des de la certesa que aquells que votem prioritzaran el bé comú, les lògiques distributives, davant de la tendència sociòpata dels mercats i de les polítiques més reaccionàries. Cadascú haurà de trobar el seu propi etòleg.

P. En termes d'empatia les xarxes ens permeten substituir el que ens dona una conversa cara a cara?

R. Sherry Turkle (En defensa de la conversación, Ático de los Libros) i la psicoanalista britànica Gillian Isaacs Russell van publicar un article en el qual deien que alguns ja somien que la intel·ligència artificial i la robòtica aviat podran simular l’experiència emocional i les consciències d’estar físicament amb una altra persona, com una intimitat artificial. Però el confinament ha evidenciat que hi ha un element que la captivitat inhibeix, i és l’atzar. En les formes de comunicació humana hi ha un component atzarós molt estimulant, té a veure amb el progressiu, el que està viu. Sense això no es pot ni tan sols pensar: el pensament és un procés en marxa, obert. La intel·ligència artificial no podrà emular l’imprevisible. El que fa por no és que la màquina s’humanitzi, sinó que nosaltres ens maquinitzem. Si la conversa es fa cara a cara hi ha més elements perquè hi entri l’atzar, però les converses en línia també generen autoestima i empatia. La diferència rau en el fet que les converses no presencials es poden trencar sense motiu aparent, són més transitòries, no sempre segueixen un principi-desenvolupament-final, són més fragmentàries i corals. Hi ha fenòmens com el ghosting que troben en l'esfera virtual el seu millor aliat. Això ens fa sentir vulnerables. Amb el confinament, la conversa virtual adquireix una altra dimensió: com que no hi ha alternativa, aquest ús interessat, connectiu, aleatori, és substituït per una comunicació més buscada, més precisa.

P. Correm el risc de ser arrossegats per l’algoritme o sabrem buscar informació solvent?

R. L'espectre comunicatiu ha canviat radicalment. A les xarxes socials i en alguns mitjans ofereixen teleteràpia cultural o ofertes de continguts de qualitat mentre que als canals oficials públics o generalistes privats preval la informació sobre la pandèmia i les compareixences oficials. Davant d’un escenari tan monolític (poca diversitat informativa), el risc de ser arrossegats per l'algoritme no és tan diferent del risc de crear una agenda reduccionista i alarmista. De fet, la falta de personal professional i el moment excepcional que vivim fa que no pugui ser d’una altra manera. Ja no existeixen refugiats, ni la justícia, ni una monarquia fraudulenta… Només en alguns mitjans especialitzats en línia, i tot just en els mitjans que presumeixen de “servei públic”, tots amb unes plantilles a mig gas. El que sí que és veritat és que els algoritmes estan aprenent massa sobre nosaltres. Les conseqüències les veurem ben aviat, quan tinguem prou distància crítica, física i emocional.

P. Hi ha risc d’ampliar la bretxa digital aquests dies?

R. Sí, és clar, hi ha risc d’ampliar la bretxa digital. Però també la bretxa salarial, laboral, cultural…