Amb el millor amic de l’home, per partida doble
La convivència amb gossos en aquests dies de tancament obliga a exposar-se al virus cada dia, vulguis o no vulguis
Al Leo i el Bruno me'ls vaig trobar sota un arbre un dia xafogós d'agost. Tenien tres mesos i durant una setmana van esperar que tornés la persona que els havia abandonat. En aquell temps en què alguns veïns els llançaven restes de menjar, ells van esperar i esperar. Podrien haver vagat, com la Reina i el Golfo, però es van quedar esperant. Al final vaig ser jo qui els va recollir pensant que algú se'n faria càrrec. Em vaig equivocar. No els va voler ningú. “No serveixen per a res. Ni per caçar, ni per vigilar”, em van dir. Però sí que serveixen. No havia tingut mai gossos. Quan va morir el Jerjes, el meu gat mig persa, després de 17 anys de convivència, em vaig jurar que no tornaria a tenir mai més un animal. El Leo i el Bruno no només van fer que m'oblidés d'aquest jurament, també van donar normalitat i pautes a la meva vida de periodista, caracteritzada per no conèixer torns ni horaris fixos.
La seva vida va canviar des de llavors. La meva, també. No hi ha activitat, jornada festiva, ni vacances que no passin per la condició que sigui amb ells. Fa uns mesos, quan buscava cotxe per continuar circulant per Barcelona, arran de les restriccions d'Ada Colau, els vaig portar al concessionari perquè comprovessin la part posterior del model que m'agradava. Encara recordo la cara del venedor. Des que van arribar, el 2013, cada migdia, tant si puc com si no, faig un parèntesi i me'n vaig a casa, a dinar, o només a passejar-los. Inimaginable fins llavors.
Potser per això vaig decidir, egoistament, que, encara que no em servissin per a res, em quedaria amb els dos. Així es farien companyia i alleujarien la meva consciència a parts iguals. Per compensar les hores que passen sols cada dia, en el moment que puc, els regalo el que més els agrada (a banda de menjar i dormir): llargs passejos pel seu parc preferit i visites a qualsevol platja on corren, juguen i es barallen com nens, perseguint les onades en els seus inesgotables, igual que ells, moviments.
Per això, el Leo i el Bruno no entenen que faci 12 dies que estiguem junts, matí, tarda i nit, tancats i que els passejos s'hagin reduït al que és estrictament necessari per a l'alleujament caní. S'ha acabat l'ascensor, i això que els encantava mirar-se al mirall. Ara, tots tres baixem i pugem cinc pisos caminant, per seguretat i perquè és l'única possibilitat d'esgotar l'energia explosiva que sempre tenen. I el pitjor per a ells: s'han acabat les trobades furtives amb altres exemplars de gos. Res d'ensumar, saludar ni jugar amb altres quissos, per més amics que siguin.
A falta de llapis de colors, dibuixos a la tele, videoconsoles o tirar-los la pilota perquè es puguin desfogar pel minipassadís –cosa que acabaria fent embogir els veïns confinats–, l'entreteniment del Leo i el Bruno és molt bàsic; sobretot, jugar amb ells per despertar-los de la letargia que els porta, com dos zombis, de catifa en catifa. El meu preferit és acariciar i llançar floretes a un d'ells mentre pronuncio el nom de l'altre. Això els treu de polleguera.
Després que el president Sánchez expliqués que es podria sortir a passejar les mascotes (en vaig tenir els meus dubtes), les xarxes es van començar a omplir de comentaris, mems i, sobretot, queixes per la diferència amb els fills, que haurien d'estar dues setmanes sense sortir de casa (ara ja en són quatre). S'ha vist gent passejant peluixos, porcs vietnamites, cabres o, fins i tot, radiadors, per saltar-se les normes de confinament. D'altres han ofert a internet, per un preu raonable, el seu gos com a salconduit per trepitjar el carrer.
Però sortir a passejar el gos no és un privilegi, és una obligació. A mi no és que m'entusiasmi gaire exposar-me tres cops al dia a un contagi que no vull per a ningú. Per això he reduït les sortides a dues. Menys és impossible. Rebentarien. En pujar, el Leo i el Bruno ja s'han acostumat a la desinfecció de les quatre potes. No han estat mai tan nets.
A Barcelona hi ha uns 150.000 gossos que viuen amb els seus amos com un més de la família i que passen aquests dies confinats com ells. Però n'hi ha d'altres que no tenen tanta sort: 129 gossos com el Leo i el Bruno i 54 gats, com l'enyorat Jerjes, continuen esperant dies, setmanes, mesos i anys que algú se'ls endugui a casa. Viuen al Centre d'Acollida d'Animals de Companyia, que aquests dies està tancat al públic de manera preventiva. No hi ha adopcions, potser per evitar casos com el d'una comunitat de veïns (no a Barcelona) que en van adoptar un per passejar-lo per torns. Sí que es recullen animals perduts. Des del dia 14 fins diumenge: 29 gossos i 10 gats, unes xifres que entren dins de la normalitat. La majoria (20 gossos i 6 gats) eren animals perduts que els seus amos han pogut recuperar o se'ls ha pogut gestionar cases d'acollida. Es garanteix el funcionament del centre i l'atenció dels animals. El passeig diari el fan, com sempre, voluntaris, ara en grups més reduïts i amb mesures de protecció estrictes. En el cas que un infectat sigui ingressat i no tingui ningú que pugui tenir cura de la seva mascota s'activa el mateix protocol que en qualsevol ingrés hospitalari o d'exclusió social.
Quan tot això passi, aquests 120 gossos i 50 gats continuaran esperant que algú els canviï la vida, per bé. La d'ells i la dels seus nous amos, com a mi em va canviar la meva ara fa sis anys.
Plens d’energia
Lloc de quarantena. En un pis del Clot de Barcelona.
Habitants i edats. Tres adults; una persona i dos gossos (sis anys canins equivalen a 45 d'humans).
Carències. Més metros per córrer i esgotar energies.
Llibre i sèrie. Lluvia fina, de Luis Landero, que parla de retrobaments. Peaky Blinders, a Netflix.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.