La sintonia Carreras

Jo sé d'un periodista que fa feina en un zulo, gaudeix amb la penombra i es jubilarà a l'ombra d'unes alzines en un petit poble del Prepirineu. Tot i que ha fet de l'anonimat la seva raó de ser des que a les palpentes li van moure la cadira del seu despatx de cap d'esports, no ha aconseguit mai que se l'ignori, sinó que ha estat ben o mal vist perquè és clarivident des de la foscor, abans a la nit amb L'hora de les bruixes i ara a plena llum amb Dies de ràdio, sempre a Catalunya Ràdio. Cap dels títols és casual en la vida de Santi Carreras i Surís. Abans necessitava trobar una explicació esotèrica a un mal sobrevingut i avui l'han trobat a la seva trinxera després que el seu programa fos descobert i distingit amb una menció d'honor en els Premis Ràdio Associació.

No hi ha res millor que una menció per a un periodista que s'invoca per la seva singularitat: si el seu caràcter provoca àgries controvèrsies, sobretot quan es parla sobre la competència i el criteri de qui mana, no hi ha discussió respecte a la seva obra, clàssic entre els clàssics com és, fill d'una família de fotògrafs, hereu de Fernando Borderías i d'Álex J. Botines, captivat per Radio Nacional i Ràdio Barcelona i company de Lluís Canut, les veus que van expandir els esports a la Ràdio Nacional de Catalunya. Ningú de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació ha estat més fidel a la ràdio que Carreras perquè defensa la seva autonomia i rang, mai la supeditació, respecte a la televisió i els socis de TV3.

No és orgull sinó estima, de vegades fins i tot un amor cec cap a la ràdio, tal com sona, sense directius que facin politiqueig ni presentadors amb una ambició que posi en risc l'emissora, tampoc amb professionals que no segueixin el llibre d'estil, ortodox fins a la medul·la amb un ofici que s'escapa del mètode Carreras. Fart de desavinences i descregut, no oblida la seva vocació pedagògica ni els seus dots per descobrir el talent per més que canviï el model de negoci i producció, redimit per programes com Dies de ràdio, excel·lent compendi dels millors moments de la Ràdio Nacional de Catalunya. A la seva cita, pendent d'actualitzar el contingut, acudeixen els protagonistes, figures com Jordi Basté, líder de RAC1 després de passar per Catalunya Ràdio.

“Parlem d'un programa de col·leccionista, un museu parlat de la ràdio del país, un aparador de les veus que han format part de les nostres vides i una declaració d'amor a la ràdio d'un dels referents del mitjà”, argumenta Basté. “Té una generositat impròpia de l'ofici: ha donat molt, ha rebut poc i no ha demanat mai res”, afegeix. “No conec cap conseller millor malgrat saber que et dirà coses que no t'agradaran; em va ordenar que deixés de fer periodisme per a periodistes. Ensenya a ser just perquè ell ho és i ensenya com ha de funcionar un grup perquè sap com es fa. És dur amb els poderosos i no s'avé amb els mediocres”. Basté està tan agraït que el considera “el millor professor de la ràdio catalana” i es declara “hereu del seu mestratge”.

Ha parlat el fill professional de Carreras i també es pronuncia qui podria ser el seu mentor: Josep Cuní, una de les veus més sòbries i autoritzades, icona en el seu moment de Catalunya Ràdio i ara referent de Ràdio Barcelona. “El Santi és un professional excel·lent amb el qual he tingut el plaer i l'honor de treballar; n'he après molt”, explica. “Pot ser que per a alguns sigui de tracte controvertit, però per portar un programa i un equip es necessita lideratge, i ell té el caràcter d'un líder". No estranya, per tant, que a Cuní li agradi Dies de ràdio. “És bo que es difonguin programes de ràdio o de radiofonistes que han ajudat a desenvolupar la ràdio fins al nivell d'avui. I és especialment bo en aquesta etapa d'exagerada promoció de joves que, com els correspon per l'edat, fan veure que tot està per fer. La ràdio d'avui beu de la d'abans. Està tot inventat; el que no està és tot ben adaptat".

Ricard Ustrell, director de Planta baixa i de Quatre gats a TV3 i abans cap d'El Suplement de Catalunya Ràdio, podria ser el representant de la nova generació, amb Òscar Fernández. “Ha estat i és un Pepito Grillo que m'ha fet créixer”, assenteix Ustrell. “El dia que estàs content et fa veure en què t'has equivocat i quan et sents decebut troba un motiu per alegrar-te. És un pare, un mestre rondinaire necessari”, insisteix. “Figura imprescindible, ara actua com un observador silenciós amb molt d'olfacte. Dies de ràdio és un programa de ràdio fet per un home de ràdio que sap de ràdio: la fórmula infal·lible”, acaba. “Imprescindible per aprendre i saber d'on venim; em reconcilia amb Catalunya Ràdio”.

Mònica Terribas és la capitana d'El Matí de Catalunya Ràdio. Així que coneix bé el paper d'observer de Carreras: "S'indigna quan persones que ell considera que no reuneixen les condicions òptimes per a l'excel·lència disposen d'oportunitats o no ho fan prou bé”, afirma Terribas. “Sempre li he agraït la franquesa malhumorada i resistent, que disfressa una gran estima pel projecte col·lectiu i el mitjà. Però quan veu que ets al pou, intenta estirar la corda”.

La personalitat de Carreras exigeix també la mirada del crític audiovisual de capçalera, Sergi Pàmies: “És un erudit de la ràdio, amb una oïda popular que detecta el ritme i el talent, la capacitat de comunicar i les impostures egocèntriques. No ha triomfat de la manera com s'entén l'èxit convencional d'aparador perquè és extraordinàriament exigent (amb ell i amb els altres) i perquè no té la cintura per practicar la diplomàcia de passadís. I també perquè no renuncia a una mena de franquesa de barri, directa i temerària i no sempre complaent. Per això el més estimulant és portar-li la contrària per activar la seva gran passió: discutir”. No hi ha controvèrsia, en canvi, sobre la seva obra i el programa que dirigeix amb Judith Sala: “Dies de ràdio juga amb la memòria de l'oient i dignifica el valor de l'arxiu”, argumenta Pàmies, “però en comptes de fer-ho d'una manera mecànica o humorística, frívola o epidèrmica, té l'al·licient d'establir una diàleg entre algú que coneix el mitjà i l'emissora com ningú i que, precisament perquè els respecta, trasllada als convidats no solament carmelets de nostàlgia sinó també preguntes i comentaris que estimulen el convidat i l'oient”.

Res millor que un premi per incitar Carreras a sortir per un dia del seu amagatall, ser el protagonista i no l'oracle, deixar la cuina i el comandament a distància, oblidar el despatx on digitalitza l'arxiu fotogràfic familiar i la història de Mataró. Ha sortit el sol també per al meu amic i perquè se sabés he buscat en el dial les veus que poguessin compondre un dels seus agraïts programes de Dies de ràdio.