El poder de Puyal

Tothom s’omple la boca quan parla d’en Puyal. Qui més qui menys té necessitat de quedar-hi bé i donar-li les gràcies per una gegantina i exquisida obra de 50 anys. No s'ha d'oblidar mai tot el que ha fet pel català, per la dona, pel futbol i el Barça i per l’ofici, perquè s’estima el país, la igualtat de gènere, el club blaugrana i el periodisme; assumptes que avui són debat nacional i que als anys setanta, quan van començar les seves transmissions de boxa i després dels partits de futbol, ningú no s’havia plantejat mai, ni el FC Barcelona. Tampoc convé donar-hi més volada perquè aleshores l’elogi es desvirtua fins a convertir-se en carrincloneria i ofendre l’homenatjat, i més el primmirat Puyal.

I és que en Puyal no cau bé a tothom tothom; el que passa és que els crítics no ho diuen públicament pel que sigui. Se sap, de totes maneres, o es diu que no és fàcil treballar-hi perquè és molt exigent i perepunyetes, a vegades fins i tot carregat de romanços. També s’explica que es un pèl embafador i sobretot narcissista, com si tingués atacs d’importància; Puyal vol i dol. I tot i la seva capacitat il·limitada per ensenyar i generar talent, a ningú se li escapa que no ha de ser senzill per a les empreses privades i públiques tractar-hi perquè per si mateix és sovint una marca tant o més potent i es deu fer valdre per després fer veure que no ha tingut res a veure amb qui pren mal.

El mateix to radiofònic que tant enganxava els oients posava nerviós alguns interlocutors que hi han hagut de negociar, una circumstància que explicaria segurament per què no s’ha avingut gaire amb els que manen ni amb els que volen ser i no poden o no saben com, sense que això serveixi per menystenir els que, pel que sigui, el qüestionen amb raó. Tot plegat, en qualsevol cas, em semblen qüestions personals, alguna fins i tot de gelosia o enveja, irrellevants al capdavall si ens remetem al que interessa i comparteix tothom, que és la seva obra. Una cosa és que no t’agradi o es fes pregar massa i una altra, la maledicència. Vull dir que quan s’ha fet valer ha estat per una qüestió de poder.

I això només ho fan els bons, aquells que prenen grans decisions, els que tenen capacitat per fer que les coses girin al seu voltant. Personatges com ara Cruyff, o Guardiola, o Ferran Adrià, figures que deixen empremta i marquen el camí després de moltes esgarrinxades i alguna batussa. “Seràs el que vulguis que sigui la teva signatura”, em va dir Puyal un dia. A mi només m’han passat coses bones al seu voltant i per això a partir d’ara, que no serà fàcil acostumar-me a seguir el Barça sense la seva veu perquè deixa les transmissions, el buscaré a les aules de les facultats, a les sales de conferències i a l’Institut d’Estudis Catalans.

Alguna altra en deu portar de cap ara que deixa de fer els partits del FC Barcelona i el seu adeu té alguna semblança al d’Iniesta. A mi m’agrada anar a veure’l i sentir-lo; ja m’he acostumat a aquest posat tant seu que molesta alguns coneguts perquè entenen que es vol fer escoltar i no es fixen que sempre troba la paraula justa i l’expressió escaient, la que fa fortuna quan la jugada s’ho val. Sempre ha sabut reinventar-se, trobar reptes individuals o col·lectius, posar el micròfon on hi ha la notícia i arribar a la gent, una cosa molt difícil. I per això soc dels que també m’omplo la boca quan sento el seu nom.

Gràcies per tot, Puyal.