L’herència de Puyal

Després de 42 anys seguint des de la ràdio els partits del Barça, Joaquim Maria Puyal (1949) ha decidit deixar-ho. Òbviament no es perdran les retransmissions en català que ell va introduir. Unes retransmissions que s’han multiplicat per moltes emissores des que Puyal en va fer la primera el 1976 a Ràdio Barcelona, de la Cadena Ser, i després, a partir del 1983, a Catalunya Ràdio. Es perdrà una manera molt personal d’entendre la narrativa radiofònica i un esforç, en els inicis, per fer servir un català correcte però que no sonés artificiós.

Amb l’ajuda de lingüistes, Puyal va actualitzar els codis en català del llenguatge futbolístic, recollint algunes expressions vives que, com ell mateix ha explicat, no va caldre inventar (“xutar de cara a barraca”) i ressuscitant altres expressions que, tot i haver-les sentit als camps de futbol, no estaven vives perquè ni la ràdio, ni la televisió ni la premsa parlaven en català. Com a mostra de riquesa lèxica no evitava l’ús de sinònims (bimba, pilota, esfèrica), alguns amb més fortuna que d’altres. Malgrat tot, va fracassar en algunes adaptacions de llengües estrangers, com anomenar refli l’àrbitre.

Ramon Besa ha escrit que l’animaven els reptes, la capacitat de reinventar-se i l’estimulava la bona competència, que sempre va respectar. De Puyal, l’oient recordarà el seu català, però també expressions que han esdevingut intransferibles, únicament són seves, com aquell “Urruti, t’estimo” o, per no anar gaire lluny, el “Déu existeix! Això és un miracle i Déu és culer”, quan el sisè gol de Sergi Roberto va classificar el Barça a la Champions davant del Paris Saint-Germain en la històrica data del 8 de març del 2017.

Puyal administrava molt bé el doble públic radiofònic que l’escoltava. El que mira el partit, per televisió o des del mateix camp (perquè molta gent s’enduia Puyal al Camp Nou) i el que únicament l’està escoltant a ell i necessita més dades sobre les jugades que no pas el primer. Entrava en la crònica exacta de la jugada quan aquesta s’ho mereixia, però durant els minuts amb un joc de tràmit o simplement avorrit evitava a l’oient insistir en aquest avorriment. Era el moment, amb ajuda d’un equip a qui li va donar protagonisme, de l’especulació, de la filosofia, de la dada. El que més temia era la relliscada en aquest punt i dir Iniesta quan havia de dir Messi. “Em mataria quan em passa això”, va arribar a explicar una vegada.

Perquè Puyal és un periodista exigent, que, a més, s’ha pres la molèstia de reflexionar sobre el seu ofici. En el seu llibre Aicnàlubma cita un manifest seu del 2010 en el qual reivindica la necessitat que té el periodisme de fer-se imprescindible, ajudant a discriminar els missatges de veritat enmig de la luxúria digital. Al llibre reclama professionals compromesos amb l’exercici del periodisme responsable i uns mitjans al servei del receptor. Un servei que Puyal ha prestat durant aquests 42 anys.