La ràdio de Basté

Hi ha periodistes que tenen un camp de futbol al cap; n'hi ha també que al cap només hi tenen lloc per al seu ego; no convé oblidar tampoc els que només hi tenen el mapa del seu país; i després hi ha Jordi Basté, senzillament la ràdio mateixa, que avui emet des de RAC1 després de passar més de 20 anys a Catalunya Ràdio i haver nascut a Radio Juventud-La Voz de Cataluña.

Les trajectòries dels professionals s'expliquen i s'entenen millor a partir de la seva obra que no pas dels títols, i encara més en el cas de Basté, perquè ha arribat a la maduresa després de desxifrar les diferències entre la ràdio pública i la privada; contrastar que l'audiència de la nit no és la mateixa que la de la matinada; i saber que la informació esportiva pot ajudar a explicar la de política en la complexa Catalunya.

No concep la vida sense un micròfon i la seva sala d’estar és un estudi que regularment es converteix en mòbil

Ningú ha metabolitzat millor els locutors des que explicava contes a l'Ateneu d'Horta. De nen ja es menjava el micròfon abans que les piruletes amb Agustín Rodríguez; de jove va aprendre l'ofici al costat d'un mestre amb un llibre d'estil insuperable, Santi Carreras, i ara que és adult i té memòria parla tan bé de Pepa Bueno com de Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo, Carlos Alsina o Carlos Herrera. Potser perquè s'ho sap tot de la ràdio, aspira a ser un compendi dels millors radiofonistes, o almenys d'aquells que ha admirat, i un intèrpret del llegat dels qui són inimitables, capaç de ser Arribas Castro, José María García i a estones Valdivieso, De la Morena o, sobretot, Paco González, innovador quan aposta per una figura trencadora, com la de Nacho de Sanahuja. Basté sap bé qui eren Jordi Estadella i Tito B. Diagonal.

Alguna de les seccions més celebrades del seu programa semblen inspirades en formats discutits quan s'ofereixen en mitjans diferents, fins i tot del grup Godó. Els classificats de La Vanguardia, i especialment les ofertes de feina, eren de lectura obligatòria fins que va aparèixer la borsa de treball d'El món a RAC1. Basté col·loca molta gent i soluciona problemes domèstics, com que en dos dies deixi de sonar una alarma en un pis de Terrassa.

No paren d'anunciar la mort del paper mentre el món audiovisual dona vida a les cartes al director, expressades en missatges de veu que s'atenen al moment, conforme a l'exigència de les noves tecnologies, amb el periodista transformat en enllaç, espavilat per ajuntar vell i nou, com si la ràdio no tingués enemics sinó còmplices, familiar i propera, altaveu d'anònims convertits en protagonistes amb assumptes tan seriosos com pot ser per a una dona perdre un mugró després d'una biòpsia; i si no cura, la ràdio consola si parla Basté.

La gent truca i el segueix, arrela al poble, perquè escolta i observa, com saben fer els periodistes que s'han dedicat al futbol i al bàsquet, acostumats al soroll i a la velocitat i, per tant, necessitats de silenci i pausa, únics a l'hora d'improvisar d'acord amb el seu instint, el sentit de la notícia, com quan, acabat d'aterrar a Brussel·les, va desmuntar un programa previst per a l'endemà al Parlament Europeu perquè la FIFA va sancionar el Barça.

Basté va i ve, igual que va tornar sense sortir de l'aeroport belga, davant la sorpresa dels polítics, que convoca i desconvoca en funció del noticiari, pendent de l'actualitat, disposat a conversar amb els millors crítics quan mor Michael Jackson. Té cintura, do de gents i poder de convocatòria, no descansa perquè en l'entretemps escriu novel·les i durant les vacances s'inventa sèries o segueix l'actualitat com a cronista de La Vanguardia.

El mèrit del desordenat Basté és la seva habilitat per sorprendre i sorprendre's amb una aparent ingenuïtat, tan disposat a la informació com a l'entreteniment, receptiu amb el que és suposadament banal i el que és decididament transcendent, atent amb els adults i amb els joves, punt de trobada del model analògic i el digital, conscient que té 700.000 oients, líder des del 2011. Fuig de les consignes i les lliçons, només sermoneja si parla de cinema, teatre, música o del Barça, i s'ho passa molt bé quan mobilitza Quim Monzó i Sergi Pàmies per comentar esdeveniments com el sorteig de la Loteria.

Basté fa equip, troba el to i té un excel·lent sentit del ritme, només alterat pel seu caràcter supersticiós, visible quan travessa les portes, esquiva les cadires i exigeix llegir la premsa al tamboret que hi ha al costat de la màquina de cafè. Tal com passa amb els millors futbolistes, té una clàusula de rescissió perquè, inquiet com ha estat sempre, necessita sentir-se estimat i, al mateix temps, dubtar i reinventar-se quan es cansa de si mateix, obsessionat a ser corresponsal o expectatiu amb un magazín nocturn.

Hipnotitzat com el nen de Cinema Paradiso i seguidor per tradició familiar de les pel·lícules de terror, no té por i busca complicitats, igual d'elogiós amb els seus referents propers (Puyal o Bassas) que amb els seus competidors: el big bang Josep Cuní i Mònica Terribas, deliciosament felina i, per tant, seductora amb la càmera, ara lliurada al micròfon segurament més complex del país, el de Catalunya Ràdio. La categoria humana i professional de Terribas, la seva obstinació a sincronitzar el talent amb l'esforç, protagonista d'audiències rècord, dimensiona encara més el triomf de Basté, un periodista que no vol enemics i, no obstant això, detecta i marca els seus rivals, protector de la seva intimitat, tan hiperactiu que necessita melatonina per dormir sis hores i estar fresc en dies com el 14 de novembre, en què recollirà el seu segon Ondas al Liceu, concedit per la SER.

Jordi Basté i Duran no concep la vida sense un micròfon i la seva sala d'estar és un estudi que regularment es converteix en mòbil perquè els seus oients sàpiguen que no vol transcendir, sinó simplement contagiar el seu entusiasme per tenir una ràdio al cap que sona la mar de bé.