Renúncia

A El comienzo del infinito (El Viejo Topo, 2012), interessantíssim assaig de David Deutsch sobre la naturalesa de les coses i la condició de l’home que descobreixo per recomanació d’Arcadi Espada, es descriuen les diferències entre la imitació animal i la humana. Els lloros posseeixen un sistema d’origen genètic que els permet repetir sons, paraules i frases amb una exacta reproducció del to, la forma, el timbre de veu, sense necessitat de comprendre’n el significat. Els simis poden imitar seqüències de gestos complexes destinades a una funció concreta, com partir una nou amb una pedra. A diferència de la imitació sonora dels lloros, entenen el sentit d’aquest procediment però no hi poden introduir variacions significatives perquè no són capaços de deduir el propòsit d’una acció desconeguda. L’ésser humà, en canvi, pot explicar el discurs d’un congènere utilitzant recursos verbals diferents als del model imitat, perquè el que capta és la lògica del que s’exposa, el propòsit del discurs. La distinció de Deutsch no admet discussió: som l’única espècie plenament dotada de creativitat, i això és el que ens ha permès dominar la naturalesa i comprendre el món.

Ara bé, l’ésser humà pot desaprofitar el potencial infinit de la seva capacitat cognitiva fins a limitar-la, a la pràctica, a funcions no gaire més elevades que les d’una cotorra, fins a no constituir res més que una imitació de clixés verbals, amb absència absoluta d’un pensament articulat, i aquesta renúncia, coneguda i analitzada des de l’antiguitat clàssica, és el que explica la tendència dels temps que vivim —amplificada fins a extrems colossals per la difusió immediata que proporciona la tecnologia— a substituir el raonament per la repetició ad nauseam d’eslògans i consignes, sense més substància que la de l’entusiasme o la ira. Podem observar el fenomen a les xarxes socials i les manifestacions multitudinàries, i l’hem vist desplegar-se amb tota la seva potència als carnavals del 8 de març.

Alguns autors han definit justament l’estupidesa com la renúncia a les pròpies capacitats intel·lectives, que és una cosa radicalment oposada a la debilitat mental o la deficiència cognitiva. Un gos, un elefant o un babuí no poden ser estúpids perquè fan tot el que els permet la seva condició. L’estupidesa és, en definitiva, una disfunció de la intel·ligència humana, i és en virtut d’aquesta disfunció que a poc a poc anem instituint a la nostra societat el que amb tanta vehemència s’ha reclamat des del 15-M i que alguns anomenen alegrement democràcia participativa.