“L’epidèmia del coronavirus era evitable”

Encara no ha fet els 40 i Oriol Mitjà, infectòleg i investigador de la Fundació Lluita contra la Sida, ja ha hagut de bregat amb més d'un enemic invisible a l'ull humà. Virus i bacteris són el seu tema. El metge (Arenys de Munt, 1980) ha trobat en un vell antibiòtic la cura per al pian, una malaltia tropical que genera malformacions òssies i úlceres que desfiguren el rostre. També manté obert un front contra el bacteri de la sífilis, cosí germà del que causa el pian. I ara, per si tot plegat no fos poc, s'ha arremangat per dirigir, en col·laboració amb Bonaventura Clotet, un estudi a Catalunya per aturar la cadena de transmissió del coronavirus administrant un antiviral als casos positius i un altre antimicrobià als seus contactes propers.

Mitjà, que fa setmanes que estudia la progressió de la pandèmia i que adverteix de l'elevat risc de transmissió, s'ha convertit en la pedra a la sabata, no només de virus i bacteris, sinó també dels gestors sanitaris que han pilotat la crisi del coronavirus. A Twitter ha demanat la dimissió del comitè d'emergència espanyol. El metge atén EL PAÍS des del seu centre d'operacions, a les instal·lacions de l'Hospital Germans Trias i Pujol. Tot, per descomptat, via mòbil i Skype, per reduir el contacte al mínim –només unes fotografies– i predicar amb l'exemple. Les mesures d'aïllament social redueixen els contagis, insisteix.

Pregunta. Aquesta crisi sanitària era evitable?

Resposta. Sí. Hi ha hagut falta d'anticipació i incapacitat per fer previsions i prediccions epidemiològiques d'una epidèmia evitable. El fet de no evitar-la ha comportat unes conseqüències en la salut pública i això, en termes mèdics, és la definició de negligència.

P. Vostè fa setmanes que adverteix que el risc de transmissió del coronavirus era més alt del que deien les autoritats. Què veia en els seus models matemàtics?

“Aquest missatge de calma ha estat perjudicial per fer una planificació adequada”

R. La transmissió d'una infecció depèn de tres factors: el nombre de contactes que té una persona, la capacitat del patogen per transmetre's i la capacitat d'infecció. Utilitzant aquests paràmetres ens vam adonar de seguida que un sol cas en una localitat podia sembrar una epidèmia i l'arribada de tres casos era un risc de fins al 60% que hi hagués un brot local. Quan hi ha 20 o 30 casos, ja és imparable i cal fer estratègies de control més agressives.

Sempre ens van dir que era impossible que arribessin casos importats. Quan van arribar, van dir que no hi hauria casos autòctons. I quan van ser autòctons, van dir que es podien aturar les cadenes de transmissió amb eines de salut pública molt febles, com l'aïllament de casos i contactes. Al final, l'epidèmia va créixer.

P. Què ha fallat? Ha estat por, excés de confiança, tal vegada?

R. No n'estic segur. Sembla que, des del moment inicial, no hem tingut la capacitat de fer unes anàlisis epidemiològiques detallades per comprendre quina era la situació. Ens hem basat en el nombre de casos que hi havia en el dia a dia en lloc de predir què és el que podia passar en el futur. Aquest missatge de calma ha estat perjudicial per fer una planificació adequada. Si prens les decisions sobre la base del nombre de casos que veus aquell dia, aquests casos es van infectar ja fa una setmana i això vol dir que en aquest moment estàs molt pitjor. I per poder sobreposar-te a una epidèmia d'aquestes característiques necessites anar per davant de l'epidèmia. Sembla que sempre hàgim anat a remolc, per darrere.

P. Què s'hauria d'haver fet?

R. Hi ha diferents estratègies. Diversos països han pres mesures diferents, però totes contundents. La Xina va fer un confinament massiu, però Corea del Sud el que va fer va ser fer centenars de milers de proves per detectar els casos molt ràpid.

Aquí hi ha hagut tres errors: primer, una incapacitat de fer previsions; segon, un error de la comunicació, que ha estat opaca i ha perjudicat els gestors i planificadors sanitaris per poder-se preparar i prendre decisions abans que arribés la crisi i no durant; i tercer, els dubtes a l'hora de prendre decisions crítiques, cal ser taxatius i executar els plans sense perdre temps en reunions i dubitacions.

P. Les mesures actuals són suficients o estan sent negligents?

R. En els últims tres dies s'han començat a prendre mesures, però la situació és greu perquè hem deixat que l'epidèmia avancés massa. Ens trobem en un situació en la qual hi ha falta de material mèdic, desbordament dels hospitals, un creixement incessant del nombre de casos perquè el confinament no està sent efectiu i un moviment de poblacions infectades que estan sortint de zones altament epidèmiques cap a altres regions d'Espanya, com és el cas de Madrid, i viatgers que van anar a Galícia i la costa de València. Per això ara les mesures que es necessiten són més agressives i seran insuficients les que s'han pres fins avui.

P. Què més es pot fer?

R. M'espanta que el metro de Madrid i Barcelona fos ple per anar a treballar. Cal aturar tot el transport públic. No pot ser que hi hagi transporti intraurbà i entre ciutats, perquè incrementa el risc de propagació de l'epidèmia a diferents regions. Cal aturar tota la feina, encara que sigui un esforç econòmic, val la pena fer el sacrifici ara per no allargar l'agonia.

Si fem les coses bé, en dues setmanes, podríem reduir la transmissió significativament. La Xina va aconseguir reduir en aquest temps la taxa de reproductibilidad bàsica un 55%.

“El país és a la UCI. Cal canviar el metge que l’ha atès abans que no hi hagi solució”

P. I després, què?

R. Una vegada hagin passat les dues setmanes, aquest pic epidèmic, i ens assegurem que els hospitals han pres una mica d'oxigen i torna a haver-hi llits lliures, es pot tornar a obrir el país però prenent mesures de precaució. Es pot fer un pla de sostenibilitat, amb capacitat per identificar ràpidament els brots i potenciar l'ús de proves diagnòstiques per si hi ha algun rebrot i detectar-lo de seguida.

P. Algú ha d'assumir responsabilitats per aquesta crisi?

R. Sí. Cal que hi hagi un recanvi en les persones que estan dirigint aquesta crisi i un nou pla d'acció, en el qual ningú tingui por d'actuar o a executar accions. El país és a la UCI i el metge que el tracta ha comès errors. És millor canviar de metge mentre encara hi som a temps i no lamentar-se quan no hi hagi solució.

P. El coronavirus ja no marxarà?

R. No. En la primera onada és més greu perquè ens agafa poc preparats, no tenim mecanismes per respondre-hi i afecta un nombre més elevat de població perquè no hem desenvolupat immunitat. Tampoc hem tingut capacitat de desenvolupar eines per combatre'l, com a fàrmacs o vacunes.

Esperem que, quan arribi l'estiu, hi hagi una baixada dels nivells d'incidència i l'hivern que ve ja estarem preparats perquè tindrem protocols, coneixerem el virus i tindrem eines per combatre'l.