Les coses, al seu lloc

És l’hora de la veritat. Com si fos un meteorit, inesperat, intempestiu, es produeix un esdeveniment que tot ho altera. Els efectes són immediats, colossals, però la seva naturalesa és encara misteriosa, inquietant per tant. No es dona a conèixer del tot o encara no tenim els instruments per conèixer-la. Tot i sabent l’impacte de la seva aparició, n’ignorem l’abast exacte i la durada. No sabem com ens en sortirem. Ni com seran les nostres societats després del seu pas impregnat d’un aire innombrable, apocalíptic.

Aquesta manifestació de la naturalesa de les coses contrasta amb el cultiu intens que han fet fins ara les nostres societats de la força de la voluntat i del desig. Aquest meteorit és el contrari del dret a decidir. Nosaltres no hi tenim res a dir. Els marges de les nostres decisions són únicament defensius. Decidim que volem combatre’l, o que acceptarem passivament el que ens passi, o fins i tot que en farem mofa i befa i en descreurem l’existència.

No té res a veure amb el que volem i desitgem, però té molt a veure amb el que hem volgut i desitjat. Una difusió viral d’aquesta envergadura només es produeix en un planeta globalitzat, on les classes mitjanes, les antigues i les emergents, han canviat el món amb el seu consum, els seus viatges i les seves formes de vida. No hi ha epidèmia a la història que no tingui a veure amb les comunicacions i els transports. Aquesta és la que correspon a la època de la centralitat xinesa en la nova globalització.

A la sobirania dels individus i dels pobles s’hi oposa la força d’una epidèmia amb gran capacitat letal. No hi ha independència individual o col·lectiva que s’hi oposi. Al contrari, el que convé és la màxima dependència dels diagnòstics dels tècnics de salut i a més l’obediència a les ordres que en sabran extreure les autoritats polítiques dels diferents àmbits. A hores d’ara tots atenem a la veu autoritzada del director general de l’Organització Mundial de la Salut, l’epidemiòleg etíop i especialista en malària Tedros Adhanom Ghebreyesus. Tots hem de seguir les instruccions de les autoritats, sanitàries per descomptat.

No està clar que sigui una forma de desglobalització, una mena de Trump en el terreny dels virus epizoòtics. Més aviat és el preu que es cobra la globalització. Que caldrà pagar globalment, perfeccionant la globalització per tant. Tanca fronteres, està clar, però també obliga a intensificar la cooperació, a reforçar les institucions internacionals i a promoure la solidaritat.

Les epidèmies provoquen reaccions contradictòries. Unes excel·lents i d’altres execrables. Hi ha qui només pensa treure’n profit: econòmic o polític. Són divisives, però també encenen les alarmes de la solidaritat i de la compassió. Provoquen reacciones xenòfobes o racistes, atreuen els mentiders i els conspiranoics i estimulen els falsos profetes i els endevins. Perfectes per a temps populistes i apocalíptics amb el seu cultiu d’amenaces imminents que clamen per l’autoritat, la dictadura i la restricció de les llibertats.

No es tracta tan sols del trasbals que significa una amenaça massiva a la salut col·lectiva, sinó que ens trobem amb una prova d’estrès per al nostre sistema de vida en societat. Tot això ho coneixem perfectament de la història i de la gran literatura, gràcies de De Foe (‘L’any de la pesta’) o d’Albert Camus (‘La Pesta’), però ho tornem a experimentar en un doble registre estrany, d’una banda en els subterranis de les xarxes socials, que és on es conserva la vella virulència de la cultura medieval de la por, de l’altra en la tranquil·litat i la serenitat de la ciutadania arreu, des de la Xina fins al nostre país.

La dimensió desconeguda de l’amenaça permet provocar tantes pors com vulguem i atiar tots els ressentiments: pels errors, els retards o les reaccions errades. Però la realitat és que les administracions i els institucions acaben funcionant. Funcionen la ciència i la medicina, els seus tècnics i les seves institucions. També els Estats, en tots els seus nivells, fins i tot en models autoritaris com el de la Xina tenen una capacitat de resolució de les crisis que la humanitat no coneixia fa ben pocs anys.

Inclús els conflictes més vius queden ofegats o minimitzats quan ens hi juguem el que és més essencial, és a dir, la vida i la llibertat. Les coses, doncs, al seu lloc. Això és el que està fent aquest meteorit que ha caigut al damunt nostre i que ja no marxarà. Tot caldrà repensar-ho, un cop ja és aquí. També els somnis independentistes, naturalment. Ara sí que és el monotema, reconegut fins i tot pels qui van inventar-lo i n’han viscut durant vuit anys.

L’anormalitat del coronavirus és el retorn a una certa normalitat, la que ens fa idèntics a tota la resta de la humanitat i situa totes les noticies amb la mateixa jerarquia, fins i tot les de TV3. No serviran de res les mesquineses i les deslleialtats dels qui volen aprofitar-ho per seguir amb les ficcions de sobiranies divisives. No és hora dels Estats mínims, ni de la competència entre administracions. Tampoc es tracta d’una marxa enrere tal com alguns denuncien ni del retorn dels difunts Estats nació o de les recentralitzacions. És més senzill i pràctic: els ciutadans volem que es governi, especialment en situacions difícils, quan ens juguem la salut i la vida. Aquesta crisi de salut col·lectiva s’endurà pel davant els oportunistes que vulguin aprofitar-la per fer avançar idees periclitades o aferrar-se a un poder sense responsabilitat.