El món que treu el cap amb el coronavirus

Hi ha moments que tenen efectes disruptius. Són fenòmens capaços de fer emergir realitats latents i canviar el paradigma de les coses. La crisi del coronavirus farà aflorar les grans vulnerabilitats del món globalitzat. En menys de dos mesos podem passar d'una emergència sanitària a una emergència econòmica que ens porti a una nova recessió. Per salvar la vida de milers de persones cal aturar l'economia, la qual cosa al seu torn, si acaba en recessió, generarà noves víctimes. D'un altre tipus, però víctimes també. La crisi del coronavirus reuneix tres ingredients que en compliquen la gestió: canvi brusc de paradigma, situació d'incertesa extrema i alta complexitat. Es pot arribar a paralitzar l'economia per una amenaça que té un abast que ni tan sols podem quantificar. Sabem que hem de prendre mesures però no sabem en quin punt i en quin moment els efectes de les mesures per frenar el coronavirus poden ser pitjors que el mal que es vol evitar.

No és fàcil gestionar la incertesa en una realitat complexa i variable que obliga a decidir partint d'hipòtesis i càlculs de probabilitat. La socialització de la por ens porta a situar-nos en el pitjor escenari possible, a la qual cosa cal afegir un altre gran vector del nostre temps: la imperiosa necessitat d'anticipar-nos. Tot això es tradueix en una pressió immensa sobre els qui han de prendre les decisions. Els polítics se senten sotmesos a un dur escrutini públic. El risc és que la lluita partidista condueixi a una espiral en la qual les decisions es prenguin no en funció de les necessitats objectives, sinó per protegir-se davant de possibles acusacions futures. Pablo Casado ja va fer una temptativa d'utilitzar la crisi per desgastar el Govern, acusant-lo d'arribar tard. Ha hagut de rectificar, però la temptació encara hi és.

La crisi del coronavirus posa en qüestió alguns aspectes de la globalització que es consideraven irreversibles. Fenòmens que s'havien presentat com a inevitables i avantatjosos, com la deslocalització de la producció, es converteixen de sobte en un factor de feblesa. En les últimes setmanes hem vist que la ruptura d'un punt de la cadena de subministraments pot aturar la producció en llocs remots. La interdependència econòmica s'ha revelat com un factor de vulnerabilitat.

Fins ara es considerava necessari tenir reserves estratègiques de determinats productes, per exemple gas o petroli. Fa temps que forma també part de la preocupació dels governants la necessitat de produir al mateix país determinats components estratègics, especialment alguns de relacionats amb les tecnologies de la comunicació. Però en aquest càlcul ningú no hauria posat fa uns mesos la producció de mascaretes o d'aparells de ventilació assistida. La llibertat de circulació i comerç trontolla fins i tot en un espai sense fronteres com és la Unió Europea.

En l'aclaparadora successió de notícies d'aquests dies ha passat desapercebut un incident diplomàtic entre Alemanya i les seves veïnes Àustria i Suïssa que ho demostra. Després que s'esgotessin les mascaretes i el personal sanitari alemany rebés instruccions per utilitzar la mateixa durant vuit hores en lloc de canviar-la cada dues, el Govern d'Angela Merkel va prohibir l'exportació d'equipament sanitari de protecció. Un carregament de 240.000 mascaretes amb destinació a Suïssa va ser interceptat abans d'arribar a la frontera. El mateix va passar amb aparells de respiració assistida que es dirigien a Àustria. Tots dos països van protestar davant del Govern de Merkel. El ministre de Sanitat alemany va prometre que revisaria les restriccions, però va recordar que les lleis del mercat no garanteixen que les mascaretes arribin als qui més les necessiten. Interessant.

Els defensors del neoliberalisme patiran aquests dies en veure com la realitat refuta la seva teoria de què com menys Estat millor. Situacions complexes com aquesta fan palès que l'Estat és més necessari que mai. De fet, és l'única garantia que s'imposi l'interès col·lectiu. Fins i tot quan els governants no creuen en l'Estat. Ho ha demostrat l'insòlit cas del Regne Unit. En una decisió d'altíssim risc, el primer ministre Boris Johnson va decidir ignorar les recomanacions de l'OMS i no fer res per evitar els contagis. Els seus experts consideraven que l'expansió del virus era inevitable i va decidir que era millor deixar que l'epidèmia seguís el seu curs perquè la població s'immunitzés fins i tot sabent que “moltes famílies perdran els seus éssers estimats abans d’hora”. L'utilitarisme en la seva expressió més descarnada. Per Johnson, protegir l'economia era més important que protegir els seus ciutadans. Va haver de rectificar quan es va adonar que la societat britànica, començant per la Casa Reial i seguint per les federacions esportives, ignorava la posició del Govern i s'autoimposaven mesures de restricció i confinament. Exercir l'autoritat és avui molt més complex.