Eva Baltasar: “La solitud és l’única manera de trobar-se amb un mateix. Seria bo que els nens ho aprenguessin”

Pocs personatges en les lletres peninsulars busquen la solitud i conreen la misantropia amb la radicalitat amb què ho estan fent els d'Eva Baltasar. Va començar amb Permagel (Permafrost en castellà), reeixit debut a la novel·la de la poeta (25.000 exemplars en català, traduïda a sis idiomes). I en la travessia cap a aquest “zero primigeni” insisteix a Boulder (també a Club Editor i Literatura Random House). Com sempre sense nom a les seves obres, però aquí anomenada Boulder, la protagonista, amb l'ofici més conforme als seus sentiments —cuinera en un vaixell etern a alta mar—, s'enamorarà d'una geòloga que l'ancorarà a terra ferma embarcant-la en una gestació assistida i posterior maternitat, que viurà com una cosa excloent.

“La solitud és l'única manera de trobar-se amb un mateix. És una cosa bàsica que hauria de saber fer tothom. Seria bo que els nens ho aprenguessin. Cal explorar aquests sentiments, passejar pels límits. Ens podem sentir sols, però mai no ho estem plenament”, diu Baltasar (Barcelona, 1978). És el que intenten les seves protagonistes. “La Boulder és un extrem, però jo soc una mica així: he viscut sola, aïllada en cases sense llum al Berguedà”, se li escapa a una dona que sempre ha tingut escassos amics, ja des de petita. “Gairebé no sortia al carrer i, amb la meva germana, a casa, ens tractàvem poc. Així que em vaig refugiar en la lectura”.

L'escriptora admet que la seva proposta vital està molt allunyada de l'ésser humà com a animal sociopolític d'Aristòtil, imatge que veu vagament més falsa avui. “Semblem molt connectats, però aquesta tecnologia ens desconnecta. Veiem gent gran sola i nens que se senten així també. És un altre tipus de solitud que abans no es donava, potser pel canvi de la tipologia de les famílies. En qualsevol cas, jo en gaudeixo i després d'aquells períodes de solitud sols valorar més estar amb els altres”. No semblen els millors temps per a això: “Per connectar amb tu mateixa ho has de fer amb solitud, però tot conspira contra això”.

Sorprèn que la Boulder, batejada així per la seva parella per les pedres aïllades del sud de la Patagònia, decideixi estimar i sentir-se estimada. “Sí, perd coherència: la solitud tira cap endins i l'amor, cap enfora. És un sentiment incontrolable i ella hi cau. En realitat, com Judes, fa tres negacions a les seves conviccions: a la solitud, a no voler ser mare perquè tem que la maternitat transforma la parella, i a deixar després la relació”. Potser és que l'amor, com escriu, “fa sediments i els sediments tenen memòria”.

La maternitat, com el matrimoni, surt doncs malparada en la breu novel·la: genera relacions “vampíriques”, les dones embarassades “s'assemblen a animals de granja”, i la filla l'ofega si és amb ella molt de temps. “He estat mare biològica dues vegades i el que he vist és la mirada de la Boulder: de les sessions de prepart vaig haver de marxar per la incomoditat d'aquesta construcció social, per no parlar del vessant del negoci de la inseminació artificial”. Una lectura que pot incomodar les mares tradicionals. “Es cometen errors amb els fills: molta gent els té per intentar salvar les parelles”, afirma. “Jo no pretenc agradar a ningú escrivint, faig el que vull i me’n desentenc... De tota manera, si aquesta mirada incomoda seria interessant que el lector es preguntés per què: la solitud serveix per pensar aquestes coses”.

També és valent, explícit i cru el llenguatge i l'expressió de la temàtica lèsbica, on la protagonista “s'empalma”, “corre”, o “carda” amb arnès. “No em sembla que tingui cap mèrit; parlo i penso com fan elles. Les meves protagonistes són dones lesbianes, m'ho he posat fàcil, així que no hi veig valentia. Per mi, escriure és un acte molt íntim, soc jo qui viu aquestes vides i aprofito la seva veu per dir-hi la meva”. Una duresa de llenguatge que contrasta amb la gairebé inexistència de diàlegs, fruit del poc que es parlen els personatges. Conseqüència d'aquesta solitud buscada? “No ho fan ni a Permagel ni a Boulder, sembla que tinguin por de parlar... Potser sí que és per la solitud, però ho profereixo així: la gent parla molt i no sol dir res”.

La claustrofòbia vital dels personatges de Baltasar ve reforçada per una fraseologia curta, paradoxalment sempre poètica, generosa en imatges, una cosa que no és aliena als lectors de la seva desena de poemaris. “M'agrada barallar-me i ballar amb les paraules. Treballo la novel·la com faig amb els poemes: busco un ritme i això em porta a si un paràgraf ha d'acabar amb una paraula aguda o plana. Soc una escriptora molt intuïtiva. També busco bones imatges, però amb aquestes cal anar amb compte perquè poden desviar: quan no em serveixen, les tiro, no guardo res”. Aquesta metodologia, o el pes d'una segona novel·la després d'una primera tan reeixida fa dos anys, van fer que Boulder no veiés la llum fins a una tercera redacció. “No era per la pressió: la història és la mateixa, però els personatges no m'enamoraven”.

Baltasar ja treballa en Mamut, últim lliurament d'aquest tríptic sobre “tres solitàries que busquen el seu lloc i que la vida els posa difícil estar soles”. L'escriu amb calma, còmoda en la provisionalitat. “Em costa arrelar: tot em cap en dues maletes i no tinc llibres a casa”, diu, tot i que és lectora voraç d'una Rodoreda que revisita i dels Salter, Roth i Cheever, a més de tota la poesia del 27, especialment Salinas i Antonio Machado. Potser els reprèn en aquests temps de vírica reclusió obligatòria. “Una cosa que pot tenir de positiu el confinament és que aprenguem a valorar aquest espai-temps on és possible exercir la solitud i millor si no és amb por, sinó amb consciència de responsabilitat”.