L’amistat de Bartleby i el raper

“M'agrada lluitar els llibres”. Manuel González, més conegut com a Toteking (Sevilla, 1978), escriu aquestes paraules a Búnker (Blackie Books), el seu primer llibre, una autobiografia sense pèls a la llengua apadrinada per l'escriptor Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), autor de Bartleby y Compañía, titulada pel personatge de Melville i obra a la qual el raper ha dedicat una cançó, Bartleby & Co. “Llegir com un combat”, afegeix el novel·lista, que és finalista del Premi Booker International amb la versió en anglès de Mac y su contratiempo. El raper, referent del hip-hop en castellà, en el qual destaca per les seves rimes intel·ligents i plenes de referències culturals, havia declarat ja fa més d'una dècada, en cançons i entrevistes, la seva devoció per l'obra de Vila-Matas. El vincle directe no va sorgir fins al 2018, quan Toteking es va atrevir a enviar-li un correu electrònic. Des de llavors han mantingut una relació epistolar que es va materialitzar en un text del cantant que Vila-Matas va publicar al seu web, Gansbaai hooligan, una narració breu sobre unes vacances a Sud-àfrica observant taurons blancs.

Tots dos autors es van reunir ahir dijous per segona vegada. Va ser a Barcelona, per a una entrevista amb EL PAÍS. La primera ocasió va ser el 2019, en una presentació a Sevilla de l'última novel·la de Vila-Matas, Esta bruma insensata (Seix Barral). Les mesures de prevenció contra el coronavirus van cancel·lar la presentació de Búnker a la ciutat, i la signatura de llibres es va fer amb mesures sanitàries excepcionals –Vila-Matas portava a la butxaca un gel desinfectant. No es van poder donar la mà però van parlar molta estona.

Pregunta. Què els uneix a part d'aquesta manera d'entendre la literatura com a “col·leccionisme de citacions”, com diu el protagonista d'Esta bruma insensata?

Enrique Vila-Matas. S'ha dit que som un autor de culte amic d'un raper. No som ninots de fira. Sempre m'he relacionat amb tot tipus de músics, també del rap. El rap no és gens misteriós, neix a Nova York, però també l'inventa Bob Dylan a Subterranean homesick blues. No hi ha res d'estrany en què ens coneguem, no és una amistat estrambòtica.

Toteking. En el primer correu electrònic que li vaig enviar ja vam començar a parlar amb absoluta normalitat.

E. V-M. Ell volia posar “Don Enrique” a la primera carta. Si ho arriba a fer, hauria pensat: “Qui és aquest?”. El que ens uneix és l'obsessió, no les citacions. Treballem a l'entorn d'obsessions molt creatives.

T. El primer que ha destacat la gent és això de les citacions. El primer que em va recomanar Enrique va ser el meu professor de Literatura Nord-americana, Ignacio Guijarro. Jo en aquell moment ja tenia dos discos publicats. Em va dir: “L'autor que has de llegir és Vila-Matas, t'encantarà”.

P. Quin passatge de l'obra de Vila-Matas és especialment important per a Toteking?

T. Un que m'encanta és un fragment de Dublinesca en el qual parla dels lectors capritxosos, del contracte no escrit entre autor i lector. El primer llibre que vaig llegir de l'Enrique va ser Suicidios ejemplares, el vaig agafar a l'atzar, però recomanat per aquell professor. El primer ja va entrar i vaig veure que era el que necessitava.

E. V-M. Aquell títol estava pensat per si hi havia gent com Felipe González, que llegia, entrava en una llibreria i preguntava: “Que tenen suïcidis exemplars?”. Era un títol perquè no tothom s'atrevís a demanar-lo; era una altra època. Bartleby y Compañía s'inicia amb l'anècdota de Juan Rulfo, i és precisament amb Rulfo i Pedro Páramo que el pare del Tote l'inicia en la literatura.

T. De petit ja notava que m'avorria. Abans que el meu pare em recomanés Valle-Inclán o Rulfo, jo llegia llibres per a nens, com La història interminable o Momo, de Michael Ende, o Tolkien. Però tot estava al servei de la història, la trama era lineal. Vinculat amb això de la consciència d'una altra persona que comenta l'Enrique, jo vaig connectar de seguida amb el seu humor. Quan el llegia al principi, el que em feia gràcia és que en alguns llibres semblava que començava una trama i després la boicotejava.

E. V-M. Ho vaig fer a El mal de Montano. Després de 30 o 40 pàgines li dic al lector que tot el que he explicat és mentida, i que ara comença la veritat. És una cosa molt juvenil, molt provocadora per la meva banda. Ara no sé si ho faria.

P. A Búnker es destaca l'afinitat de tots dos pels germans Coen. En quin aspecte de les seves pel·lícules es veuen reflectits?

E. V-M. En l'humor, allò grotesc, surrealista i exagerat. Aire de Dylan és una novel·la pensada perquè l'adaptin els Coen al cinema, encara que no la coneguin. Hi ha una escena de John Ford, que cito a Mac y su contratiempo, de la pel·lícula Pasión de los fuertes; un dels protagonistes pregunta a un cambrer: “Mac, tu has estat també enamorat?”. I el Mac: “No, jo he estat sempre cambrer”. Aquest és l'humor dels Coen, que trenca els esquemes.

P. Toteking escriu a Búnker: “Estem vivint el pitjor període històric d'aquest planeta pudent”.

T. Aquí jo estava emprenyat per casos concrets que no entenc, com quan un jugador de futbol negre salta al camp i la graderia fa el mico. És una mica exagerat dir que som en el pitjor període històric, i m'ha fet donar-hi voltes el llibre que llegeixo ara, l'assaig d'Alessandro Baricco The Game, sobre la revolució digital i sobre els nous temps. Et fa pensar si realment estem tan malament, o si hem evolucionat moltíssim en altres coses.

E. V-M. Al nostre país es tracta sobretot d'un problema d'educació, molt superior a quan jo tenia 20 anys, en la dècada dels seixanta. No mitificaré tot allò, però la gent que parlava d'aquesta manera, alguns la miraven com si fos primitiva. Estem en aquesta regressió, sens dubte. Cal defensar les coses més òbvies.

P. La crisi sanitària arran del coronavirus pot ser una inspiració per al seu treball?

T. No em diu res, no m'impulsa gens. No crec que tregui cap rima de tot això.

E. V-M. No m'agrada gens l'actualitat. Cal escriure fora d'ella. L'actualitat passa i aquesta esperem que passi ràpid.

T. Em passa molt en el rap quan escric una lletra vinculada a l'actualitat, després caduca i et sents malament.

E. V-M. Fins i tot quan cites un personatge famosíssim aquells dies, i després la gent no sap qui és, queda com un pedaç estrany.

P. Toteking explica que per als concerts es vesteix d'una manera o altra perquè “hi ha certs models i colors que van amb determinades ciutats”. Quins colors van amb Sevilla i Barcelona?

T. És una obsessió, no et podria explicar per què. Madrid sempre em suggereix vestir-me de vermell en els concerts. A Barcelona m'agrada el vermell i també el blau. Per a Sevilla m'agraden els models de pantalons curts, samarretes de tirants, perquè la vinculo a més calor.

E. V-M. Sempre he tingut tendència a vestir-me més lliurement fora de la meva ciutat. Crec que ve de la meva infantesa, perquè em feien vestir d'una manera. Avui voliasortir amb una gorra irlandesa que m'encanta, però no me l'he posat perquè no és una gorra que porti per aquesta ciutat, la porto per París, per Dublín. He pensat que seria antinatural, tindria la sensació de no ser jo. Amb 20 anys tornava d'Eivissa pràcticament descalç, i en arribar a la ciutat em posava sabates, perquè pensava que era la ciutat dels meus pares.

P. A Búnker, es pot llegir: “Odio qualsevol bandera que penja d'un balcó com si fos un hule llardós d'una tauleta, tot i que ben mirat des d'un altre angle resulta útil perquè marca el lloc on viu un gilipolles”. Comparteixen animadversió pel nacionalisme?

T. És un tema complicat. A mi no m'han agradat mai les exhibicions tan bèsties de cap tipus perquè sempre he intuït que aquí hi ha alguna cosa de l'estil “mira això meu com mola perquè això teu és pitjor”.

E. V-M. A mi en literatura el que em molesta són les literatures nacionals. Perquè la literatura és una sola, universal. Amb això queda tot dit.

“T’insulten perquè ets famós, t’odien sense tractar-te”

P. A Búnker es reconeix una relació d'amor i odi de Toteking amb la gent i els carrers on es va formar i viu. Li passa el mateix a Vila-Matas amb l'Eixample barceloní?

E. V-M. El barri de la meva infantesa és el passeig de Sant Joan. Me'n vaig anar a viure al Park Güell per no haver de trobar-me amb la gent que coneixia, i després va passar el contrari. Fa 10 anys vaig començar a sentir la necessitat de tornar a tenir barri.

T. A mi m'han alleujat les gires, conèixer món. A mi i als qui vam començar en el rap a Sevilla no ens tractaven gaire bé, per la pinta que fèiem. Ara m'agrada tenir una rutina marcada. Si tinc pensat anar al gimnàs o a comprar i després haig de tornar a casa per escriure, quan algú se'm creua pel carrer, em canvia el ritme, i a més si la conversa és lenta, després no m'entreno bé, no cuino bé, no escric bé.

E. V.-M. En aquest passeig del llibre escrius bé quan camines pel carrer, però resulta que gairebé no pots avançar perquè deixes un pesat per trobar-te'n un altre. També m'ha agradat quan parles dels que et creues pel carrer i saps que parlen malament de tu. El que en el llibre apareix com “la defensa argentina”. T'insulten perquè ets famós, t'odien sense haver-te tractat.

T. Witold Gombrowicz ho explica en un dels seus llibres: el paio es va topar a la recepció d'un hotel amb una dona que li va dir imbècil. Va pensar que ho deia perquè no li agradava el que escrivia, però l'hi va dir per si de cas, perquè no tingués fums.

E. V.-M. En l'època juvenil, per saber si seria amic o no de la persona que acabava de conèixer, l'insultava. Si no el molestava, veia que seria amic. Era una prova, una cosa salvatge, em va crear enemistats però també grans amics.

P. Hi ha un personatge a Búnker que no s'apropa a saludar-lo perquè li deu diners. Són situacions que podien incomodar-lo sent jove i ara les porta millor?

T. Sempre ho he portat amb naturalitat. Hi ha alguna cosa igual a Una història del Bronx [de Robert de Niro]. El Sonny, el gàngster, agafa el noi que pegarà a un que passa per la vorera del davant i que li deu diners. El Sonny li diu: “Vine cap aquí, per què li vols pegar? Quant et deu? T'ha sortit barat lliurar-te d'ell”.