La taula de diàleg: tres hores de teràpia sobre l’origen de la crisi catalana

La primera gran discussió de la taula de diàleg no va ser, com tothom esperava, sobre com es pot resoldre el conflicte polític o si Catalunya té o no té dret a votar en un referèndum d'autodeterminació. Va ser sobre una qüestió molt més bàsica, que va ocupar bona part de les tres hores de reunió entre dues parts que fins fa poc semblaven irreconciliables i que dimecres van passejar amablement pels jardins de la Moncloa i van compartir diverses hores d'intens debat sense cap tensió. El que es va generar amb alguns moderats intercanvis dialèctics va ser una cosa que recordava a l'arrencada de Conversación en La Catedral, de Mario Vargas Llosa, amb el seu "¿En qué momento se jodió el Perú, Zavalita?".

Els representants de la Generalitat i del Govern espanyol van dedicar força minuts a analitzar, amb discrepàncies importants, quan es va engegar la crisi catalana, on hi ha l'origen de tots els mals. Van parlar els 15 que es van reunir i diverses vegades, tot i que la veu cantant en tot moment la van portar els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra. Cadascun va tenir opinions matisades, però el principal intercanvi que es va produir, segons diversos dels assistents, entre Josep Maria Jové, l'anomenat arquitecte del procés, imputat per la seva participació a l'1-O i home clau en el poder d'ERC, i Carmen Calvo, la vicepresidenta i la persona a qui Sánchez li ha encarregat la interlocució directa i constant amb els independentistes, i especialment amb Pere Aragonès, el líder dels republicans.

Calvo insistia, com acostuma a dir el Govern central, que el problema va començar el 2010, quan la sentència del Constitucional va tombar una part de l'Estatut. Però Jové hi discrepava, perquè ell creu, com acostuma a defensar ERC, que el problema és anterior, i ve de quan es va negociar l'Estatut, entre el 2003 i el 2006, i es va fer d'una manera que va frustrar bona part dels catalans, com es va veure per l'escassa participació en el referèndum.

Hi havia discrepàncies de fons, però tots dos grups coincidien a responsabilitzar el PP, que llavors va recollir signatures per tot Espanya contra l'Estatut i fins i tot va demanar un referèndum a tot el país per frenar-lo. I també el Constitucional, llavors amb majoria conservadora, perquè va tombar en el text –acordat pel Parlament, el Congrés i confirmat pels catalans– coses que va acceptar en altres lleis bàsiques de comunitats, com la valenciana o l'andalusa.

Jové va explicar que una part dels catalans havia vist la negociació de l'Estatut com una última oportunitat per garantir l'encaix entre Catalunya i Espanya –en la seva sentència, per exemple, el Constitucional va dictaminar que no tenen "eficàcia jurídica" les referències a Catalunya com a nació, que figuraven al preàmbul– i que no va funcionar. També els va retreure que tinguessin una visió "molt madrilenya" del problema, sense entendre que una part dels catalans ja eren independentistes fins i tot abans del 2006.

Aquesta part del debat va ser la més intensa i en el fons la menys complexa de gestionar, perquè al cap i a la fi només s'estava parlant d'història. Més problemàtic semblava parlar d'autodeterminació. Així que l'Executiu central va idear una manera d'esquivar-ho.

La delegació catalana es va reunir al Centre Cultural Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, per dinar i abordar les sessions preparatòries prèvies. Es va acordar de manera nítida la posició conjunta abans d'arribar a la Moncloa. Segons coincideixen diversos ministres, tots es van quedar molt sorpresos precisament en comprovar que no hi havia diferències importants entre els representants de Junts per Catalunya i d'ERC, tot i que aquestes són molt conegudes i en ocasions s'expressen en públic de manera descarnada. Fins al punt que Torra ha donat per morta la legislatura per aquestes discrepàncies aparentment insalvables. Però a la Moncloa van funcionar com un bloc. De fet, fins i tot els representants independentistes, tenint en compte l'ambient distès, van explicar als ministres de Sánchez que havien estat junts a Blanquerna.

Torra i Aragonès es van repartir els papers. El president, que va engegar la reunió, es va concentrar a defensar la proposta catalana, que incloïa exigències inacceptables per al Govern espanyol: l'amnistia, el dret a decidir i la necessitat que hi hagi un mediador. Aragonès, per la seva banda, es va concentrar a destacar la importància de la taula, la metodologia que calia pactar –encara que ja venia molt treballada pels gabinets– i el que implicava engegar el diàleg. El Govern central, gairebé des del primer moment, va intentar portar el debat als 44 punts que havia lliurat Sánchez a Torra en la seva reunió a Barcelona.

El president i els seus ministres volien parlar de contingut, de reformes, de transferències, d'economia. Però la delegació catalana, i especialment Torra, els va frenar de seguida. Aquests assumptes no són per a aquesta taula, va explicar el president, sinó per a la Comissió Bilateral Estat-Generalitat. Aquí es va tornar a l'autodeterminació, que era on volia anar una vegada i una altra la delegació catalana.

Marta Vilalta, secretària general adjunta d'ERC i una de les que va tenir la posició negociadora més dura durant les reunions amb els representants del PSOE prèvies a la investidura, va intentar forçar el Govern central a definir-se. Els va explicar que aquests 44 punts són molt importants, fins i tot urgents, però que no resolen el conflicte polític, i els va exigir que donessin una resposta a l'exigència d'autodeterminació i amnistia.

Aquí es va fer un breu silenci, perquè el Govern central, i especialment el president, tenien molt preparat aquest escenari i havien decidit que la taula havia de sortir bé, així que no volien carregar les tintes amb una disputa sobre una autodeterminació que l'Executiu espanyol considera totalment inviable. Sánchez i el seu equip van desviar l'assumpte perquè la reunió seguís endavant i no es quedessin atrapats en el principal punt de desacord. El tema de moment està aparcat, però el Govern català no trigarà a tornar-lo a posar sobre la taula.

Diversos ministres consultats insisteixen que tots els que estaven asseguts en aquesta taula saben quina és la posició de Sánchez sobre l'autodeterminació i l'amnistia, perquè l'ha repetit mil vegades, però no era el moment de tancar-se aquí, sinó de salvar la reunió. I es va salvar, coincideixen totes dues parts, sobretot perquè es va pactar continuar. El breu recés que es va fer va ser per acabar de perfilar el comunicat conjunt, la millor prova que la reunió va anar bé. La clau d'aquest text va ser la utilització de la idea de "seguretat jurídica" i no de la paraula Constitució. Mai una cita fracassada acaba amb un calendari estricte com el pactat, i encara menys amb un comunicat conjunt. Al final, ja amb el comunicat resolt, es va obrir una mica més el debat i tothom va poder dir el que volia i en alguns casos fins i tot esplaiar-se. A estones semblava, segons algun dels presents, una mena de teràpia de les coses que no s'han pogut dir durant anys.

Tots els dirigents presents en la reunió que s'han consultat coincideixen que les discrepàncies van ser importants, però el to va ser molt bo. I, en qualsevol cas, insisteixen que va ser una reunió molt útil per desdramatitzar el problema. Sobretot, com va dir Torra al final, perquè el més important era la reunió en si i la metodologia que es va pactar, això és: una cita mensual entre els equips i una plenària cada sis mesos amb els presidents i vicepresidents –una manera de Torra de deixar fora Aragonès de les reunions mensuals. "Hi ha un allunyament brutal en gairebé tot, però hi ha voluntat de reunir-se i hem pactat la metodologia, això no és poc", resumia un ministre.

Ningú es pot aixecar de la taula. No hi ha incentius per fer-ho. Per a qui ho fes tindria un cost enorme i els ciutadans l'hi farien pagar. I el Govern espanyol, per descomptat, la vol mantenir costi el que costi, perquè mentre hi ha taula hi ha legislatura. Al final, Sánchez va tancar la reunió amb un últim discurs en el qual va evitar centrar-se en les discrepàncies i va animar tots a continuar reunint-se per buscar un punt d'acord, tot i que es trigui molt temps a trobar-lo.

El més important, resumeixen diversos dels consultats, és que ningú vol aixecar-se d'aquesta taula. El Govern central, perquè li va la legislatura i ha apostat per destensar la situació a Catalunya. ERC, perquè és qui l'ha dissenyat. I Junts per Catalunya, perquè sap que tindria un gran cost per a ells ser els culpables de la ruptura del diàleg. Així que la taula es manté dempeus mentre a tots els interessi que segueixi. Això pot ser moltíssim temps, tot i que quan es parla de possibles resultats, tots són molt més escèptics. La unitat independentista té un nou repte en inicis: decidir qui portarà la veu cantant sense Torra i Aragonès en les reunions.