Un Plensa davant del Mediterrani, si us plau

L’agost del 2015 vaig anar al Museu d’Art Contemporani de Ceret, a la Catalunya nord. Hi vaig anar expressament perquè s’exposaven escultures de Jaume Plensa. El títol de l’exposició era molt eloqüent: Le silence de la pensée. El primer que un veu quan observa una escultura seva és que està pensant. És com un acte del pensar en si. El pensament absolut. També formaven part d’aquesta exposició unes siluetes disperses per tot el recinte. Siluetes de persones que semblava que deambulessin per la seva pròpia solitud, abstretes en els seus propis pensaments. En els seus propis silencis. Jaume Plensa és tot això. Mirar una escultura seva és mirar com les mira el públic, extasiat com si intentés esbrinar què pensen aquests rostres muts amb els ulls tancats com si somiessin. Uns anys més tard vaig assistir a una altra exposició seva, al MACBA. Allà em va cridar l’atenció veure nens corrent amunt i avall al voltant d’aquelles escultures tan plenes d’enigmes. Em va sorprendre que aquells nens es trobessin tan còmodes entre tant misteri i silenci. Em comenta el traductor i veí meu Luis Murillo, quan li parlo de Plensa al súper on solem coincidir, que tot el que sigui mantenir la gent concentrada més de dos minuts seguits davant d’una obra d’art és una victòria de qui hagi concitat aquesta atenció.

Quan vaig a un concert al Palau de la Música, he d'esbrinar si vaig al Palau pel programa musical que hi fan o bé per l’escultura de Jaume Plensa que m’espera puntualment a la sortida. Allà hi ha la Carmela. L’autor l’ha cedit a la ciutat gratuïtament. S’hi quedarà instal·lada durant vuit anys prorrogables. Ara ja en suma quatre. Jo m’aturo a mirar-la com si busqués una resposta. Em sembla que als turistes els passa una cosa similar. Mirem la Carmela com si l’acariciéssim amb els nostres ulls. Però no puc evitar preguntar-me: ¿és aquí on hauria d’estar perquè funcioni com la icona que molts voldríem que fos?, ¿com la icona de 20 metres d’altura que s’erigeix com una vigia atemporal en un antic poble miner d’Anglaterra, entre Manchester i Liverpool, on la gent desfila com si ho fes davant d’un tòtem sagrat?, ¿la mateixa icona que va dissenyar l’esculptor català per a la ciutat de Chicago, la ja famosíssima font Crown? Jo crec que no. Sobretot si tenim en compte que aquella estàtua és just al costat d’una altra icona irrefutable, l’edifici modernista seu del Palau de la Música.

Sabem ara que l’Ajuntament governat per Ada Colau rebutja de moment la instal·lació d’una extensió de l’Hermitage al port de Barcelona. La pressió veïnal l’ha portat a prendre aquesta decisió. Jo no entro en aquesta matèria perquè la desconec, tot i que no s’hauria d’oblidar que la idea va néixer d’algú molt savi: el ja desaparegut científic, assagista, divulgador i director de museus Jorge Wagensberg. La seva sobtada mort va deixar inconclús un projecte que prometia, a més de l’equipament rus, altres museus de la ciutat i col·leccions pròpies. La idea de Wagensberg no preveia que aquell Hermitage fos simplement una franquícia. Però és probable que els veïns de la Barceloneta entenguin més d’instal·lacions museístiques que el mateix Jorge Wagensberg. També cal dir, en honor a la veritat, que iniciatives semblants en altres ciutats europees han acabat en fracassos rotunds.

En aquesta mateixa línia, l’anterior alcalde Xavier Trias, amb un criteri excel·lent, al meu parer, li demana el gener del 2014 a Jaume Plensa que “imagini” una peça icònica per a la ciutat. Xavier Trias sempre va defensar que Barcelona havia de tenir com a símbol una obra escultòrica i no, com passa, un edifici, per més modernista que fos, hi afegeixo jo. Alhora Plensa creu que la seva ciutat hauria de tenir una icona que “no fos pràctica, sinó que fos un cor, que pugui donar nova energia”. Quan camino pel port no puc evitar visualitzar aquell immens rostre amb els ulls tancats davant de l’horitzó del Mediterrani. Visualitzo arribar amb el ferri de Mallorca i veure aquella immensa massa de ferro meditant ves a saber què. I ja m’imagino els nens corrent al seu voltant i sabent que ella hi serà durant molt, molt de temps. I que els seus fills i els fills dels seus fills la continuaran veient.