Càtars dels nostres dies

Els mil·lenarismes —la creença que Crist tornarà a la terra durant mil anys per acabar amb la història i inaugurar el Regne Celestial— s’han produït ara i adés en el món cristianitzat. El segle XII va ser escenari d’un mil·lenarisme palès en la primera Croada, i en totes les que van seguir. Com era d’esperar, el pas dels anys mil als dos mil, esdevingut molt recentment, també ha estat objecte d’una forma de mil·lenarisme sorprenent: d’una banda es va crear el mite pagà del “segle XXI” —al qual no paren d’apel·lar tots els reformistes i fideistes del món sencer—, com si aquest canvi de xifra hagués de suposar adés una redempció, adés l’apocalipsi; i d’altra banda, a causa de l’obvietat del canvi climàtic ha nascut, en especial entre les persones joves —com no sembla que entengués el ministre Borrell—, una mena de dogma quasi religiós que aspira, amb la beatitud que personifica Greta Thunberg —una nova Joana d’Arc—, a una puresa en els costums com feia molt de temps que no es vivia a la Terra.

No cal comentar l’estupidesa monumental que suposa que la història vagi canviar radicalment l’hora 0 del dia 1 de gener de l’any 2000; però sí que convé aturar-se en la sèrie de creences i rituals, tots practicats amb la més bona fe del món, que advoquen per la recuperació del clima i perquè la Terra reverdeixi amb gran ufana, tothom mengi segons els canons de la salut perfecta —pràctica contradita per aquells vegans que tenen, inesperadament, un infart de miocardi que els porta al Paradís veritable—, els cotxes circulin amb una electricitat que de moment està generada en bona mesura pels hidrocarburs, etcètera. Molta il·lusió, molt de neoromanticisme, molta puresa.

Així de pura es sent la mestressa que omple la cuina amb contenidors de diversos colors per deixar-hi en un els productes orgànics, en un altre el plàstic, el paper en un altre, aquí el vidre, allà les closques de nou i d’ametlla, i ves a saber quantes coses més en una llarga sèrie de cubells que fan la cuina intransitable. Fa molt ben fet, no hi ha dubte, però, sense adonar-se’n, cau en un sentiment de superioritat moral i de supèrbia que té molt poc de cristià. Com el seu home, posem per cas director d’una sucursal bancària, que no fuma ni beu, que treu a passejar el gos i en recull els excrements i rega les pixades, però l’endemà al matí va a la feina, amb un cotxe d’alta gamma que mata l’atmosfera, per engreixar el seu patrimoni i, cosa que contradiu les seves pràctiques higièniques, engreixa de passada la màquina del capitalisme.

Quan els partits polítics basats en una doctrina tan lògica i tan amiga de la humanitat com el marxisme buscaven la manera de resoldre els problemes reals dels homes i de les dones, presentaven a l’opinió pública un programa en què la prioritat era molt senzilla: eliminar el capitalisme. Aquest sistema econòmic, ara ja planetari, és la mare dels ous de tota la resta de problemes que ens assetgen, començant no precisament per la contaminació, sinó per la fam. Per això els partits anticapitalistes mouen a una gran simpatia i solidaritat: són, abans que res, enemics del gran Leviatan, i sotmeten la resta del seu programa a la reversió d’un sistema politicoeconòmic que és el més gran responsable de les catàstrofes que ja vivim, i més que en viuran els nostres descendents.

Per això és adequat recordar que molts d’aquests moviments il·lusionats, puerils, engrescats, amants de la naturalesa tipus Heidi, s’assemblen molt a diverses heretgies defensores de la Puresa que ha conegut el continent. (A Nord-amèrica hi ha els amish, que van amb tartana.) En el cas de Catalunya —inclosa la puresa que s’atorguen a si mateixos els independentistes i la impuresa que imputen als seus detractors—, la suma d’ecologisme i de patriotisme fa pensar en una resurrecció de l’heretgia dels càtars, present a Occitània durant cosa de dos segles. Van prendre el nom de la seva secta justament de la paraula grega katharos, que vol dir “pur”. Els càtars renunciaven a tota dialèctica —base del pensament racional d’Aristòtil a Marx, i més enllà— per abraçar un dualisme heretat, possiblement, dels bogomilites dels Balcans, i, anant més enrere, del maniqueisme oriental basat, paradoxalment, en la mateixa lògica matemàtica que els ordinadors: 0-1, el Bé i el Mal, sí i no, blanc i negre, Cel i Terra, glòria i infern; tot sense cap matís possible. Eren purs, i ja en tenien prou. Van durar poc, i els seus últims reductes es van trobar precisament als Pirineus orientals, al nord de Catalunya. Tanmateix, “pensar amb puresa” és un eslògan que té una llarga tradició satírica a Catalunya —qui ho diria—: se’n rifava el filòsof Joaquim Xirau, però també, irònic per una vegada, Salvador Espriu a Primera història d’Esther. A un hom, voltat de tanta puresa, li venen ganes de barrejar les escombraries i, pecador, tirar-les en un qualsevol contenidor.