Condicions per al retrobament

Qualsevol valoració sobre la trobada entre el president Sánchez i el president Torra al Palau de la Generalitat és funció d’una pregunta: Ha contribuït realment a obrir una nova etapa per al “retrobament”? I qualsevol resposta positiva ha d’anar acompanyada de tot tipus de cauteles.

“L’última dècada ha estat presidida per les desavinences. El balanç és lamentable. No ha guanyat ningú. Tots hem perdut”. Aquestes paraules de Pedro Sánchez donen profunditat i significació a la reunió. Primer, pel que té de reconeixement d’un fracàs col·lectiu, sense col·locar la responsabilitat en una sola part. Segon, perquè és el reconeixement que la via escollida per les institucions espanyoles –la judicial– no ha resolt el problema: tots hem perdut. Tercer, perquè és aquesta constatació de fracàs la que el porta a afirmar la necessitat de “reprendre la via de la política” i “deixar enrere la judicialització”, per tant, d’obrir una nova etapa. I quart, perquè significa el reconeixement del Govern català i de l’independentisme com a interlocutors. Mentre la dreta política i mediàtica continua negant a Torra la condició de president, recorre, una vegada més, al jutjat de guàrdia, i acusa el president Sánchez de tot tipus de traïcions, ell es compromet fermament a negociar, assegurant la seva presència en les primeres reunions.

A poc a poc, el principi de realitat es va imposant, Sánchez reconeix el que fa dos anys, adossat al PP, negava. Esquerra Republicana assumeix l’estratègia possibilista i renuncia als gestos i a les desobediències inútils. Per aquí es comença. I, en aquest context, la reiterada insistència del president Torra a demanar respostes sobre l’autodeterminació i l’amnistia, abans fins i tot que arranqui la primera taula, sonaven com lletanies del rosari independentista per mantenir viva la il·lusió dels més resistents. La millor notícia és que la reunió s'ha fet. A partir d’aquí, temps i paciència, perquè el conflicte és de prou magnitud per fer que les distàncies siguin grans i els acords es facin esperar. És l’inici d’una etapa. No és el final de cap camí.

És més, inevitablement vindrà una aturada i creixerà la tensió. Per més que es digui el contrari, la negociació de debò només podrà començar quan s’hagin fet les eleccions catalanes i Catalunya tingui un nou president i un nou govern. Una campanya electoral no és un moment favorable per a un diàleg tan complex que requereix fortalesa i temprança, una cosa contraindicada amb la baralla partidista pel vot. Encara més quan el principal punt de fricció electoral serà entre les dues principals formacions independentistes (Junts per Catalunya i Esquerra Republicana), que es juguen en una mateixa franja l’hegemonia del sobiranisme. Seran temps de baralla per la defensa de la fe independentista, en què la por de ser titllat de traïdor pot produir veritables estralls verbals.

Sánchez ha entès una cosa que no sempre s’entén des de fora de Catalunya: que la principal reclamació del catalanisme (i no només de l’independentista) és el reconeixement. Amb la reunió de presidents ha donat reconeixement a la vegada a la institució de la Generalitat i al sobiranisme. És un primer pas imprescindible. Queda un segon pas, evidentment molt més complicat però absolutament necessari: trobar la fórmula perquè els presos siguin al carrer i la pressió judicial decaigui. Precisament perquè no és un conflicte menor i, com ha dit el president, “hi ha ferides molt profundes”, s’ha d’afrontar com una cosa excepcional i, per tant, crear les condicions adequades per avançar. Les posicions de trinxera en la qual estan instal·lats tant la dreta espanyola, entregada al patriotisme més reaccionari, com els sectors més irredempts de l’independentisme, els que el viuen com si fos una fe, només poden fer més grans les ferides i aguditzar les fractures, sense cap més horitzó que un autoritarisme creixent.

Hi ha raons sobrades per a la desconfiança mútua. A l’independentisme li costa assumir els seus límits i reconèixer que l’estratègia de confrontació és inviable. I Pedro Sánchez ha fet tants girs que es requereix un acte de fe per confiar en la seva paraula. Les enquestes indiquen que una majoria d’espanyols vol que aquest conflicte s’encarrili políticament. I Sánchez té dret a pensar que si les coses avancen raonablement pot tenir premi, davant d’una dreta vetusta que és incapaç de sortir del seu estret espai ideològic i mental.