De la falta de reconeixement a la falta de respecte

Aquesta setmana s'ha consumat un final de cicle: el final de l'escapada de l'independentisme per la via unilateral. La compareixença del president Torra certificant la ruptura entre els dos socis de Govern obre un nou temps polític. De com evolucionin les coses dependrà que Catalunya es precipiti encara més per l'avenc de la degradació política i institucional, o iniciï una etapa de recuperació que torni a la societat catalana la cohesió i l'autoestima perduda. Perquè el que fa deu anys va començar sent un problema de reconeixement, en el sentit encunyat pel filòsof Axel Honneth, ha passat a ser un problema de respecte. En el fracàs de la via unilateral empresa pel sobiranisme, Catalunya ha perdut molt més que una batalla política. Ha perdut capacitat de generar empatia i imposar respecte.

Si l'autoestima es construeix, com explica Dorothy Corkille a El nen feliç, un clàssic de la psicologia infantil, a partir del reflex que torna la mirada dels altres, la imatge que Catalunya rep de la mirada exterior no és precisament bona. La gestió que l'independentisme ha fet del conflicte, lluny d'aconseguir el reconeixement que li era negat, ha malbaratat el capital polític aconseguit pel catalanisme. Amb l'acta d'eurodiputat Carles Puigdemont ha guanyat una batalla legal, però la guerra està perduda. Tothom sap que és una victòria efímera i és molt significatiu que el grup dels Verds l'hagi rebutjat perquè no creu que tingui voluntat de diàleg.

El que s’ha viscut des d'octubre de 2017, amb la proclamació solemne d'una república fictícia, és la crònica d'una degradació anunciada. Junts per Catalunya actua com un partit antisistema i el patètic espectacle d'aquesta setmana avergonyeix bona part de les elits culturals i acadèmiques, incloses les que van donar suport a la independència. L'últim CEO certifica que el 61,6% de catalans opina que aquest govern “no sap com resoldre els problemes del país”. Només un 1,6% creu que els està resolent.

Lluny queden els temps en què se succeïen iniciatives i experiències pilot que atreien l'interès d'experts de tot arreu. Les primeres dècades de l'autogovern van estar marcades per la voluntat del catalanisme polític d'afirmar-se en l'excel·lència i la innovació. El reflex que li tornava la mirada dels altres propiciava un sentiment col·lectiu d'autoestima que donava sentit al pacte constitucional. El desenvolupament de l'Estat de les Autonomies com a artefacte federalitzador era el marc acceptat. L'independentisme amb prou feines era una anècdota, fins i tot després que el “cafè per a tothom” provés de diluir la singularitat de les nacionalitats històriques.

Tot va canviar quan el PP de José María Aznar va arribar a la Moncloa amb una agenda oculta de recentralització que trencava el model, la qual cosa, en un món creixentment globalitzat, va ser percebut a Catalunya no només com una amenaça per a l'autogovern, sinó també per a la identitat col·lectiva. La resposta va ser una reforma de l'Estatut que amarrés el pacte i permetés més capacitat de decisió sobre el propi destí. El rebuig d'aquesta via en la sentència del Tribunal Constitucional va ser interioritzat per gran part de la societat catalana com un afront. Com era possible que un aparell jurídicopolític manipulat amb males arts pel PP es permetés ignorar les raons dels qui es consideraven amb dret a ser escoltats?

En els conflictes per falta de reconeixement sempre hi ha un sentiment d'humiliació. Aquest combustible va portar l'independentisme a la majoria absoluta en pocs anys. Els seus dirigents van creure llavors que amb aquesta força podrien doblegar un govern espanyol que es negava a negociar. Però no van saber gestionar el conflicte i van acabar deixant-se arrossegar a una espiral unilateral condemnada al fracàs. Una part del sobiranisme encara no l'ha assimilat. I mentre els seus dirigents es llepen les ferides, els adversaris històrics del catalanisme caminen envalentits. La presidenta de Madrid fingeix endur-se el Mobile World Congress i el d'Andalusia anuncia que obrirà una ambaixada a Barcelona per protegir els 800.000 andalusos que viuen a Catalunya i aprofitar la inestabilitat política per captar inversions, mentre Pablo Casado exigeix aplicar el 155 si Quim Torra no deixa la Presidència de la Generalitat.

Catalunya té un president inhabilitat per negar-se a retirar una pancarta que va acabar retirant. Un gest inútil, però en ser desposseït de l'acta de diputat pretenia arrossegar el Parlament a l'abisme de desobediència al qual s'havia precipitat en un acte tan simbòlic com inútil. Si algú hagués predit un escenari com aquest quan l'autogovern es va posar a caminar, hauríem dit que estava boig. Costarà molt restaurar la imatge de Catalunya i recobrar l'autoestima perduda.