Glovo i la traïció de classe
Les imatges de carrers buits i ploguts amb conductors de Glovo o Deliveroo pedalant per portar una hamburguesa a algú que no volia moure’s del sofà durant el temporal Glòria emprenyaven
La setmana del temporal Glòria tothom parlava, és clar, del Glòria. A les televisions es repetia allò de tanqueu-vos a casa i preneu precaucions, i com tots els temporals que porten noms propis, al final, de tant repetir Glòria, la realitat va acabar per desdibuixar-se. Entre les imatges que ens va deixar, les tangibles: la del delta de l’Ebre a punt del col·lapse. I també en van sorgir d’altres per dir-nos que almenys, sobretot, no es demanés menjar a domicili a través de les apps que precaritzen els treballadors. Les imatges de carrers buits i ploguts amb conductors de Glovo o Deliveroo pedalant per portar una hamburguesa a algú que no volia moure’s del sofà emprenyaven. Aquella setmana també ens creuàvem amb els veïns, humans com nosaltres, amb qui compartim bloc, feines i cases, i que ens deien allò de: “No n’hi ha per tant, pensa que en dies de pluja, aprofiten i cobren més”. Alguns dels que ho deien eren treballadors tan precaris com els mateixos repartidors: res més desolador.
A la gala dels Goya, va tornar a aparèixer l’espectre d’un rider, uniformat, en bicicleta, portant el Goya al Millor Actor de Repartiment. Aquí comença i acaba l’acudit. Un acudit tan poc elegant que no compensava, ni de bon tros, la gosadia d’utilitzar la imatge d’un treballador que és, ara per ara, el paradigma mateix de la vulnerabilitat contemporània. Vaig pensar que, amb una mica de sort, proletaritzar el glamur dels Goya podria tenir sentit, un sentit —no ho sé— de protesta. Però vaig esperar, i després l’únic que passava era que no passava res. El repartidor va marxar, com marxen els repartidors quan t’entreguen l’hamburguesa. El premi va ser lliurat amb total normalitat. El gag era, oficialment, un insult a domicili.
Pepa Flores, la dona que no van deixar ser nena per ser Marisol, s’ho va mirar tot des de casa. No va trepitjar la gala per recollir el Goya Honorífic, hi va enviar les filles. Potser en el moment del repartiment es va amagar de pura vergonya entre els coixins. Instrumentalitzada per blanquejar el règim, infantilitzada i castellanitzada fins a l’extenuació (per robar-li, li van robar fins i tot l’accent), Flores va bescanviar premis atorgats pel franquisme per donar suport a causes de l’esquerra. Es definia com una proletària de la cultura. “Me fusilarán antes que traicionar a mi clase”, va dir. I jo penso en el seu seient buit i em sembla que allà hi ha gairebé més llum que a tota la gala. La dignitat es practica i s’executa. Deixar seients buits, igual que eliminar certes aplicacions del mòbil per no utilitzar-les mai més, és també una decisió de classe.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.