Sobirania alimentària sense pagesia

Els menjars habituals dels primers illencs, dels humans d’arreu, varen néixer amb la primera escriptura sobre la terra neta i pentinada, un ordre pagès, un microhort, jardins i sementers indeterminats. Devia ser una incerta cuina elemental de la subsistència, dels recursos de l’entorn; de km 0, abans del sistema mètric i de les normes antiglobalització. Els paratges rurals, augmentats, han estat contemporanis del passat més llunyà, una deixa que servava una dieta limitada.

En l’estrena de l’agricultura, la cultura fundacional, l’agrícola, l’espontània i no inventariada primitiva organització de la vida local i potser d’una certa història comuna illenca, hi ha les arrels de quasi tot: les primeres herbes silvestres testades, bolets i caragols, espàrrecs, fonoll, fetes plantes controlades i els arbres desats per fruitar, empeltats. Aviat arribà el tràfic i bescanvi de les llavors, fruits i peus de vinya i olivera duts per la Mediterrània primer i, molt més tard, el color, el sabor i la matèria alimentària popular arribà d’Amèrica.

No sabem gairebé res cert dels inicis, dels menjars i de la cuina antiga autòctona, més enllà de la magra recol·lecta de bitxets, fruits fàcils de vorera de mar, herbes comestibles i poca caça. Emperò es magnifica una mica massa la cuina ètnica, tradicional, popular, d’identitat com a exclusiva, antiga, territorial, senyorial, de convent o pobre... és igual.

El relat i consagració de les identitats culinàries s’esbuquen aviat perquè els menjars i els plats esdevingueren transversals, globals. Potser és certa la manera, el costum i la socialització d’aliments fets “a la manera de”. Res és totalment nostre, propi, i menys en una illa sense res ni ningú als orígens.

¿D’on és o d’on ve la tomàtiga de ramellet del pa amb oli o la del trempó? I els pebres que donen color natural i conservant determinat de la sobrassada? D’on són les patates?, posem per cas. Això, i molt més, vengué de fora, de lluny, no és autòcton, local, en origen. Passaren cents i cents d’anys fins que arribaren les gran novetats i els configuraren menjars i pastes que ens semblen tan simbòliques. No passa res.

Potser fou la reiterada conquesta mínima de l’espai rural, el despedregar, llevar mates i matolls, fer clots, traginar terra, quan començà l’escenografia amb firma anònima que avançà sobre la natura per fer fruits, anyades lentes i incertes, de fulla i rabassa, arbres educats.

La colonització de la natura possibilità als primers nouvinguts a les illes una dieta que no depenia de la sort i del mal temps, la destresa per caçar o pescar i acumular aliments amb data de caducitat sense embolic ni llauna, és clar. Sols la sal i el sol, el fum i el bull, el vinagre, l’oli, podien conservar els aliments i fer-los perdurables.

Aquesta narració ordenació pagesa dictada sobre la superfície de l’illa, amb tan poca terra sempre, ha durat fins ahir, segles. Era canviant, efímera i cíclica, però sistemàtica. Els innovadors usaren xapetes, aixades i arades de fusta i pedra. Punyien la seca superfície de l’illa. Una agricultura incerta, experimental, no el joc esporàdic de la caça, la pesca o la recol·lecta de fruits i herbes a la natura. Això s’estengué i durà milers d’anys fins abans-d’ahir.

El paisatge artificial que venia de la prehistòria quasi i la seva estructura fermada sobre la propietat i explotació de quatre pams de terra cap avall ja no té sentit, no per necessitat, sinó per manca d’obradors i de mercat. Els últims hereus de la tradició, de la societat de pagesos, llauradors, hortolans i podadors gairebé s’han extingit i, per això, el consum i l’alimentació és continental o ultramarina, com es deia un temps de les botigues de novetat.

La possible pràctica autosuficiència alimentària –parcial en gran part de la història– de les persones residents –en dirien sobirania alimentària amb condiment simbòlic, polític– s’ha esvaït. El sistema pagès, antic i industrial, ha col·lapsat. És una utopia poder activar ara tot el fora vila, els conreus, els horts, la ramaderia, la indústria de transformació, pescadors diversos, escorxadors adients, les xarxes de distribució, trobar els preus competitius i avesar-ne el consumidor. A la taula de la societat de l’abundància, la proposta neoautàrquica és un impossible.

Aquells desconeguts que eren parents nostres cavaven i foradaven l’illa, a petits redols, trossos com diuen encara, per sembrar i conrear, i fer anyada per vendre (i repartir a mitges amb el senyor). Treballaven tot l’any per a tenir aliments distints, segurs, per viure, per sobreviure.

Cinc mil anys més tard, les darreres ‘escriptures’ sobre els mateixos redols, els espais humanitzats, són quasi sempre d’oblit, vendes i registres cadastrals, rebuts i operacions testamentàries. La runa rural enganxa.

A Eivissa, ho contava Cristina Tur al Múltiplex d’IB3, per ressuscitar l’activitat a la pagesia se subvenciona tot, cada acció: llaurar un redol, també sembrar-lo, la collita, els fruiters i, si fan pastura, el bestiar. Operació salvar postals.