La cosa ve de lluny

Ara fa pocs dies, els diaris publicaven la notícia que el ministre de Cultura del Brasil, Roberto Alvim, havia estat cessat d’una manera fulminant perquè havia esmentat quasi literalment unes paraules d’un discurs de Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich. La frase del primer era aquesta: “L’art brasiler de la pròxima dècada serà heroic i nacional. Estarà dotat d’una gran capacitat d’implicació emocional i serà igualment imperatiu [...]o, en cas contrari, no serà res”. Vet aquí una frase que, potser no la consellera de Cultura Vilallonga, però sí l’exconseller Lluís Puig, que és molt de la ceba, hauria pogut igualment pronunciar. D’heroisme, n’anem plens; de nacionalisme, no en parlem; quant a la capacitat d’implicació emocional, només cal recordar les grans manifestacions uniformades dels últims anys; sobre “l’imperatiu”, vegeu com són infamades totes les persones que no combreguen amb el moviment independentista; i, pel que fa a la possibilitat que la cultura “no sigui res”, no cal preocupar-se, perquè la cultura a Catalunya —llevat del folklore— ja és gairebé no res en aquests moments: vegeu les paraules valentes d’Isona Passola quan els premis Gaudí, sota la mirada enfadosa de la nostra consellera.

De fet, Goebbels va deixar escrita una frase una mica diferent, d’un contingut més retòric, que l’aproxima més a les frases que podria dir un conseller o un ministre de Cultura de qualsevol país en què es practiqui el nacional-populisme: “L’art alemany de la pròxima dècada serà heroic, serà ferotgement romàntic, serà objectiu i lliure de sentimentalisme, serà nacional amb gran patetisme i també imperatiu. Estarà dotat d’una gran capacitat d’implicació emocional i serà igualment imperatiu [...]o, en cas contrari, no serà res”. Aquesta frase original incorpora tres termes que ho tenen tot a veure, del dret o del revés, amb els orígens i l’actual situació del moviment independentista: “sentimental”, “romàntic” i “patètic”. Quant a “lliure de sentimentalisme”, a Catalunya això no quadra, perquè ja fa deu anys que no es fa res més que moure la intel·ligència emocional (!?) d’una ciutadania que podria ser Gesellschaft —“societat”, en alemany—, però que s’ha convertit, per a la meitat de la població, en res més que Gemeinschaft, que és un terme semireligiós que vol dir “comunitat”, “fraternitat” o “poble”. Romàntics, ho som fins a l’exageració. Quant a “patètica”, la nostra situació ho és, amb tots els símptomes que escauen, si recordem que la paraula grega pathos està emparentada amb odi, infortuni i sofriment. I aquí és on som, molt lluny de la “ciutadania” tarradellista. Una Catalunya independent i ultranacionalista —una cosa va amb l’altra— podria arribar a convertir el senyor Roberto Alvim en conseller de Cultura, i quedaria la mar de bé cada vegada que obrís la boca.

D’altra banda, la frivolitat amb què parlen gairebé tots els polítics nacionalistes, afegida a la seva estupenda, immesurable ignorància, fa que pronunciïn frases que semblen noves i acabades de pensar, quan, en realitat, tenen almenys un passat de més de dos-cents anys. Les paraules del ministre brasiler podrien trobar-se, amb lleugeres modificacions, tant al Discurs a la nació alemanya, de Fichte, com a les d’un canceller europeu del segle XX de mala memòria, passant per una llarga sèrie d’ideòlegs del nacionalisme —que és un producte de la filologia i la filosofia idealista alemanyes, i també una conseqüència de l’imperialisme napoleònic. Per exemple, i sense voler donar cap lliçó als lectors, aquelles expressions podrien haver estat espigolades en la Mitologia alemanya, de Jakob Grimm, en les Cartes sobre el perfeccionament de la humanitat, de Herder, o en obres de A.W. Schlegel, Görres, Fouqué i, naturalment, Wagner. També les trobaríem a Nietzsche, però llavors ens delataríem com a pèssims lectors.

I, què direu d’aquestes expressions? “L’Estat ha de partir del punt de vista que un home, per bé que d’instrucció modesta però de cos saludable i amb caràcter ferm, ple de voluntat i amb esperit d’acció, val més per a la comunitat del poble que un superintel·lectual esquifit”; “La força de la paraula d’un estadista que s’adreça al seu poble no s’ha de mesurar per la impressió que produeix en l’ànim d’un professor universitari, sinó per l’efecte que causa en el si del poble, ell mateix” (sona a Mas i Torra, SA); “Guiar vol dir saber moure multituds” (sona al tàndem Cuixart-Sànchez); “La propaganda orienta l’opinió pública en el sentit d’una determinada idea i la prepara per a l’hora del triomf” (sona a quasi tothom, des de Puigdemont fins als rectors dels nostres mitjans de comunicació nacionals). Doncs bé: aquestes frases són del Mein Kampf, de Hitler. Però no fem escarafalls: els actuals moviments nacionalistes arreu del món no tenen a veure directament ni amb el feixisme ni amb el nazisme. Són fruit d’una llarguíssima tradició que va començar, a Europa, arran de l’auge d’uns nacionalismes amb delera de màrtirs, d’herois i de mitologia, una ideologia que ja pensàvem, ingenus d’uns quants de nosaltres, extingida.