Sontag i el mirar fred

Els darrers dies de l’any, tot acabant una dècada, moltes imatges fotogràfiques se’ns han presentat com a resum de fets, fragments d’una realitat inabastable, triades per les agències de notícies i les redaccions dels diaris. Deia l’escriptora i assagista Susan Sontag: “Ser modern és viure, fascinat, per l’autonomia salvatge del detall”. Alguna d’aquestes fotografies, emmagatzemades a la memòria a causa del mecanisme inconscient que ens impulsa com a humans a prendre nota, a reconèixer la realitat i comprendre, ens persegueixen quan tanquem els ulls. Sontag (Nova York, 1933-2004) deia que la fotografia fa possible una manera més freda de mirar. Una manera que, a la fi, identifiquem com a art. Les fotografies ens ensenyen realitats realment horroroses si som capaços de suportar el mantenir-hi a sobre la mirada.

Darrerament han estat dues imatges, colpidores i hipnotitzants pel seu drama i la seva bellesa subjugant, les que han quedat congelades com a icones. En la primera, dos taüts reposen al terra als carrers de La Paz, a Bolívia, emboirats pels gasos lacrimògens amb els quals la policia havia reprimit la marxa des d’El Alto. En la segona, un mar immens, blau, fos amb el cel, com un espai del no-res, es veu puntejat de nàufrags, dels quals la notícia a peu de foto anuncia la mort de més de cent persones. “No hi ha fotografia final”, conclou Sontag. La història, any rere any, ens en portarà moltes més en el riu dels informatius, en la corda infinita de les xarxes socials. El fet polític de l’acceptació d’aquestes imatges de l’horror esdevé quan ens preguntem si és convenient difondre-les. La culpa de l’horror no és de les imatges. L’autèntic problema no són les fotografies, sinó el que les fotografies revelen assenyalant els responsables últims de l’horror.

Tornem a llegir Sontag cada cop que aquests tipus d’imatges ens “assalten” —paraula que emprava ella mateixa—. Allarguem la mà, no massa, cap a la prestatgeria més propera, on formen renglera els tres exemplars editats a Espanya de Sobre la fotografía (1977) i el polèmic assaig Ante el dolor de los demás (2003). I comprovem en cadascun els subratllats i les gloses que hi havíem fet al marge, segons les inquietuds que a cada època ens motivaven a llegir-los.

Sontag torna a ser novetat editorial, si més no a Catalunya, amb l’edició recent de Sobre la fotografia. La novetat aportada en aquest volum és la inclusió de dos articles que no formaven part de les edicions anteriors, extrets d’un llibre pòstum, un recull d’articles i conferències: At the Same Time: Essays & Speeches (2007), que el seu fill, David Rieff, definia en el pròleg com a codes de l’assaig Davant el dolor dels altres. El primer és un resum de les seves reflexions sobre la fotografia en forma gairebé d’aforismes. I el segon, una anàlisi punyent de l’escàndol d’Abu Ghraib, la resposta de l’administració Bush i el canvi en la cultura nord-americana cap al que Sontag va anomenar una “acceptació creixent de la brutalitat”.

Sontag, que va morir una mica abans de la introducció de les noves eines de comunicació com YouTube, Twitter o WhatsApp, observa en el darrer assaig el canvi en l’ús de les fotografies: “Més que objectes per ser conservats, són missatges per disseminar i fer circular. (...) I encara que els nostres dirigents decideixin no mirar-les, hi haurà milers d’instantànies i vídeos més. Imparables”. Segons Rieff, la seva mare entenia com a arrel de la seva activitat d’escriptora el seu convenciment polític com a activista, i en la seva activitat com a lectora la pertinença a la comunitat literària. Nosaltres, com a lectors dels seus textos, som deutors del consens reflexiu que ens facilita la digestió de les imatges i els canvis que han introduït en la manera d’assimilar la realitat. Per això ha estat una alegria rellegir una nova edició de la seva obra, ara en català.