Una novel·la per tot l’any

És cosa comprovada que la gent llegeix cada cop menys: és un fenomen que es podia haver previst des de l’aparició del cinema i de la televisió. Una paraula sempre serà millor que mil imatges, però no podem negar la realitat: els que ja han nascut amb un telèfon intel·ligent (!?) a la butxaca (o a la mà), ni llegeixen ara ni llegiran mai, a no ser que la consellera Vilallonga faci cas a un informe que li va traslladar un discret professor universitari, informe que ja ha passat per quatre consellers i conselleres de Cultura, tots sords.

Si a la gent li costa tant llegir, però en el fons tindria ganes de poder dir, al cap de l’any, que almenys ha llegit un llibre, és obligació nostra, avui, aconsellar-ne un de molt bo als lectors amb bons propòsits. Aconsellem aquest: Middlemarch, de George Eliot, en una excel·lentíssima traducció de José Luis López Muñoz (Barcelona, Alba Editorial, 2000, encara reimpresa; no em consta que s’hagi traduït al català, però sí altres llibres de l’autora).

George Eliot, de fet Mary Ann Evans (1819-1880), va publicar aquesta seva novel·la en forma de fascicles, entre 1871 i 1872. A diferència de les tres germanes Brontë, Evans va fer servir un pseudònim masculí, cosa molt habitual a l’època i a altres temps, com també va fer George Sand —amiga de Flaubert—, que era tan dona com Eliot. Middlemarch és un topònim inventat, situat a la campanya dels Middlands. Els fets s’esdevenen al voltant d’aquesta ciutat de províncies, i narra especialment les ventures i desventures de dues unions matrimonials, tractada més a fons la que afecta Dorothea i el seu marit, Edward Casaubon, un eclesiàstic pedant, un petit-maître (en català, “petimetre”) estòlid, egoista recalcitrant i imbècil, per dir-ho clar, i no gens un erudit solvent, com ell s’imagina. S’ha passat la vida fent estudis absurds per compondre una mena de mitologia comparada, La clau de totes les mitologies, i no explico als lectors què s’esdevé de tot plegat. Ella, Dorothea, és una noia, com quasi tots els personatges, filla d’una burgesia rural poblada per clergues solters o casats —som en terres de religió anglicana—, per propietaris de finques més o menys solvents, dos o tres metges, un banquer, un home dotat per a les arts, uns quants aspirants a la cambra de diputats de Londres, i, per damunt de tot, noies casadores que, segons els costums de l’època, esperen ascendir en l’escala social gràcies a un matrimoni avantatjós: n’hi ha que es casen enamorades —una temeritat, en termes generals, com demostra la novel·la— i n’hi ha que ho fan per conveniència —són els matrimonis que duren més.

Aquesta obra va ser tradicionalment considerada fatigant i menor si es comparava amb altres obres i amb l’altra gran novel·la d’Eliot, El molí del Floss, però el temps, que tot ho posa al lloc que escau, ha acabat afirmant no solament que és la millor novel·la de l’autora, sinó la millor de les lletres angleses de tota la història: pot ser un judici exagerat, però l’han expressat sovintejadament Virginia Woolf, Martin Amis o Julian Barnes. Per bé que l’obra transcorre entre la mort (esperançadora per als seus supervivents) de Jordi IV, la Reform Act de 1832 i el temps del duc de Clarence, tot el llibre està amarat dels costums propis dels anys en què va ser redactat, i per al públic d’aquell temps: l’època victoriana.

Si les germanes Brontë van ser, comparativament, unes feministes més exaltades que Eliot, aquesta, dona de gran cultura i de gran intel·ligència, va plantejar a Middlemarch una crítica assaonada i més que valenta sobre el lloc de les dones a la societat i a la llar, adreçada als lectors de la tan púdica era de la reina Victòria. No és gloriós el final de més d’una protagonista, però les reflexions d’Eliot sobre la condició femenina són clares (netes) i espesses (n’hi ha moltes).

Com que Eliot, amb aquesta obra monumental i extraordinària, va apartar-se dels cànons xarons de les novel·listes romàntiques —unes quantes ja esmentades— i dels novel·listes sentimentals —Dickens, per exemple—, i com que va entrar altra vegada en unes disseccions psicològiques que ja havia practicat la novel·la anglesa del segle XVIII, no és estrany que Marcel Proust la lloés d’una manera decidida. El francès només l’esmenta tres vegades en tota la Recherche, però ens consta, per la seva correspondència, els seus Carnets i els seus biògrafs, que Middlemarch va exercir en ell una influència cabdal. Això és perfectament visible a Jean Santeuil, obrador de la futura Recerca. Hi ha crítics que limiten les grans influències damunt Proust només a tres noms: George Eliot, Flaubert i Bergson.

El lector que se satisfaci amb la frase i els períodes llargs, els excursos dilatats que es troben a Proust —mig monòlegs interiors, mig opinions de l’autor passades pel sedàs d’un narrador impersonal—, admirarà sens dubte la novel·la que avui hem aconsellat. És llarga, i omplirà perfectament tot un any de dedicació per part dels llegidors de lectures escasses.