No torna el 1939. S’allunya

És fàcil entendre les causes del rebombori amb què les dretes han afrontat la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern d’Espanya. N’hi ha prou amb fixar-se bé en el que diuen. En síntesi és: tindrem un govern de socialistes i comunistes, amb el suport del Partit Nacionalista Basc (PNB) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), els mateixos partits amb què el PSOE i el PCE van estar aliats en els últims governs de la Segona República. És a dir, el rojo-separatismo ha arribat un altre cop al Govern d’Espanya. L’enemic que van derrotar ara fa 80 anys s’ha reconstituït davant dels seus ulls atònits. L’anti-Espanya és aquí, pensen.

La gran emprenyada prové, a més, que es consideren vilment enganyades pels socialistes. Enganyades, sí, perquè es pensaven que Espanya podia passar del franquisme al sistema de partits de l’Europa occidental, en què els socialistes pactaven amb els comunistes i altres forces a la seva esquerra als municipis i les regions, però només molt excepcionalment els permetien entrar al govern dels Estats. Això estava estrictament vedat. Era un límit sistèmic, una frontera guardada per l’OTAN, i ara resulta que els socialistes no ho han respectat.

Durant dècades, el paper històric dels partits socialistes a l'Europa occidental va ser exercir com a tallafocs polític, social i electoral davant dels partits comunistes, que el 1945 van sortir de la Segona Guerra Mundial amb un fort ímpetu. El PSOE de Felipe González va complir aquest paper a la perfecció a Espanya durant l’etapa oberta el 1975 amb l’enfonsament del franquisme. Ha plogut molt des de llavors. Tant que ara, davant de l'estupor i el cangueli del PP, de Vox i de Ciutadans, les restes del comunisme espanyol han entrat al Govern d’Espanya de la mà del PSOE de Pedro Sánchez. Subsumits a Unides Podem i les seves confluències, els comunistes són una part dels aliats del partit socialista en la primera coalició de govern a escala estatal.

ETA és l’altre gran tema per al rebombori. Vist en perspectiva, ETA ha estat en la pràctica la causant del renaixement de la dreta nacionalista espanyola després del franquisme. La lluita contra el terrorisme li va aportar una causa digna i democràtica i va permetre blanquejar una dreta que havia viscut còmodament instal·lada durant 40 anys en la dictadura militar i feixistitzant, centralista i nacionalcatòlica. Però els seus hereus continuen agitant el fantasma d’ETA tot i que ja fa vuit anys que es va dissoldre. Pretenen que això els estalviï haver de passar comptes amb aquell passat que, en el fons, és el que enyoren i ara s’allunya una mica més. No és que torni el 1939. És que s’allunya.

S’han trencat, doncs, alguns tabús i alguns precintes que havien resistit el pas de moltes dècades. Tant se val que el món de la segona dècada del segle XXI sigui immensament diferent del de la postguerra mundial. Ben poc importa que el comunisme com a moviment mundial hagi deixat d’existir fa molt de temps. Tampoc importa que, en realitat, els programes dels partits comunistes espanyols des de la seva legalització el 1977 hagin estat pur reformisme socialdemòcrata. Molt més moderats que, per exemple, les polítiques aplicades pel laborisme al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial.

Aquests canvis importen ben poc perquè la por del comunisme a Espanya va ser substituïda a partir del 2014 pel pànic davant l’emergència de Podem com a força antisistema. Aquella emergència ha estat interpretada per les dretes com una adaptació i reagrupació als temps actuals de les forces socials i polítiques que abans havien orbitat al voltant dels partits comunistes. El moviment dels indignats que va sorgir com a protesta pels estralls de les polítiques de la Unió Europea contra la crisi econòmica del 2008 va mostrar clarament que existia un buit de representació política que els partits comunistes i les seves plataformes electorals no havien sabut canalitzar.

La readaptació ha resultat ser força operativa. Podem tenia en els seus inicis l’ambició declarada de substituir el partit socialista, arrabassar-li la primacia entre les esquerres. Sánchez ho va entendre i, enfrontant-se a la vella guàrdia del seu partit, va podemitzar per un moment el PSOE en un grau suficient per evitar que Pablo Iglesias el sobrepassés en les eleccions generals del 2016. Això va salvar el partit socialista de caure en l’abisme en què s’ha enfonsat a França, Itàlia i Grècia. Les dretes es van fer il·lusions perquè van pensar que la divisió i la pugna entre les dues forces d’esquerra impedirien que qualsevol d’elles es convertís en majoria de govern. No ha estat així i d’aquí ve també que la coalició progressista que tot just s'estrena els sembli una estafa. És que els ha trencat el guió que s’havien imaginat.