Vida i mort dels ametllers florits

Els ametllers, adesiara vells troncs negres minerals, protagonistes oblidats, embullats de branques, amollen papallones blanques contra el fred i al sol. Al ple de l’estiu, les flors han d’ésser ametlles, un artefacte de fusta amb un bessó de gran profit a la taula dels plaers i dels capricis. L’ametlla es fa ritual, des del torró fins al gelat, o ella sola, nua, feta o crua, salada o dolça. Metamorfosi i metàfora. Postal i esquela. El paisatge idíl·lic és una ronda de mort amb molts de fantasmes.

Els arbres que queden adesats i ben conreats, pocs, entre els milions dels que poblaven mitja Mallorca, mantenen la inèrcia de la seva existència, emmalaltida. Quasi per vici són drets i vius, contra tot, perquè no han estat atacats per la Xylella fastidiosao simplement oblidats per la rendició o defunció del pagès que els sembrà, llaurà, podà, espolsà i cuidà com si fossin part de la seva vida i del seu capital.

Cadascun, els seus fruits, tenen/tenien nom, varietat de diferència, fins a 250 distints just a Mallorca: cocarroi, cresta de gall, clau de verro, bec de corb, trinxet, corona, conill, de la canal, cacauet, capseta, pota, firella, pou, republicana, peluda, gravada, cap d’arengada, ceba. La majoria s’ha perdut, extingit, oblidat als arbres. No se’n veuen i potser ningú no els reconeix.

Duu el maneig de l’emergència l’expert Jaume Fornés -que explora la desfeta del passat i d’ara i sembra ametlers per ell, militant i investigador d’aquest món d’ahir que fou tan divers, ric. Noms i castes relacionà mestre Climent Picornell i abans don Pedro Estelrich i més cap aquí en Ventura Rubí. Però cap en sap tant d’ametllers illencs i del món com el savi de sa Pobla a Saragossa, el poeta i investigador internacional Rafel Socias, que creà dues castes, Vialfàs i Blanquerna; un gest clar: el seu poble antic i Ramon Llull.

El mapa del passat, aquells núvols baixos d’ametlers al gener i febrer de Mallorca (i d’Eivissa i Formentera també) que tan bé queden als paisatges audiovisuals, ara són difunts o llenya oblidada a camps sense llaurar, sembrar ni pasturar. Hi ha noves plantacions intensives de casta forana -ho hem vist a IB3 amb sembres industrials o veïnals vindicatives.

També es veuen grans finques ordenades de senyors i bastants de trossos i sementers de pagesos del comú que serven el seu entorn heretat, vital, ordenat, productiu, com miressin el raconet dels doblers, la llibreta del banc d’un temps i la memòria dels pares.

L’inventari potser és arqueològic, de ruïnes, de deixes, millor d’un sistema d’un univers agrícola extingit, d’una població rural ‘originària’ que ha acabat el seu cicle, de quan dir “l’amo de ses metles” era expressar qui manava i tenia poder, simbòlic. Ara ningú espolsa els fruits.

A mitjan segle XX venien a Mallorca partides de famílies temporeres, andaluses i gitanes, per a les grans possessions a fer l’anyada; moltes estaven en condicions medievals, inqualificables, de rondalla. Algunes tropes deixaven a les finques nins petits, que eren explotats com a esclaus. Més envant, de manera esporàdica, migrants africans i centroamericans, han passat a collir ametlles a mitges, o gratis, per tal deixar els arbres “nets” sense el projectils negres d’ametlles velles.

Emperò allà on encara el conreu perdura, l’ametller s’espolsa, s’arreplega el fruit, el pelen i trenquen s’esdevé, la novetat, el bessó, l’ametlla com a penyora que dura, que tengué i tenia un potencial, un valor material evident, central a l’antiga economia, i no en parlem a la gastronomia local.

La meravella mediterrània esdevé inevitable crua, torrada amb la closca -un doble forn-, escaldada i pelada, torrada amb la pell, fregida amb sal o sense res. És un regal localitzat amb gelat d’ametlla crua o torrada, en sorbet, premsada i feta llet, en torró cru de coca o d’ametlla torrada, en tambó de metla, en crema crua, en farciment al ventre de l’ensaïmada, en panellets, en salsa d’ametlla, en la salsa de Nadal d’Eivissa i Formentera (fantàstica i militant, tribal certament), ametlles soles, en garrapinyades.

Hi ha una coa monogràfica, bandera de la pastisseria simple i tradicional: el gató o pa moixó, sols d’ametlles, ous i sucre, sense farina! Sol i en gelat de metla no és una redundància ni una obsessió. En tot cas les ametlles picades sempre dominen els gustos i els brous al fons dels cuinats, guisats. Hi ha voluntarioses i encomiables iniciatives de comercialització de les ametlles ‘gourmet’, processades en pots i bosses, salades i especiades.

Al seu aire en feien i en fan poesies, perfums, postals i viatges de noces, de lluna de mel, un hivern a Mallorca. Aquell ordre natural al foravila ordenat i sofert. Ara les illes es dibuixen en certes estampes d’esglai, oblit. Bastanta mort en molts de paratges i uns pocs terrenys d’ametllers joves, petits, drets i ordenats, paisatges organitzats, geomètrics i de vida curts, 30 anys tan sols. De casta forana... cap de les 250 autòctones.