El procés tampoc va ser sedició

El metre cúbic de llibres dedicats al procés en els últims mesos pot acabar traçant el mapa de les rutes descartades tant en els fets jutjats pel Suprem com en els successius passos que condueixen a la sentència. Les catastròfiques dreceres dels dies 6 i 7 de setembre o les solucions adoptades in extremis i amb nocturnitat entre el 26 i el 27 d'octubre no van ser filles de la fatalitat ni de la providència perquè va haver-hi múltiples opcions alternatives i millors, de la mateixa manera que des de la querella del fiscal Maza el 31 d'octubre del 2017 i fins a la sentència de Marchena es van succeir nombroses decisions que podien, legítimament i jurídicament, haver estat unes altres.

Aquesta crònica d'Ernesto Ekaizer, escrita precipitadament (i sense l'acabat que s'espera en un llibre seu), és un atac directe i sense contemplacions a la instrucció conduïda pel jutge Pablo Llarena, d'una banda, i una crítica de la sentència final pel seu “abús o caiguda” en “una interpretació extensiva del delicte de sedició”. Recorda per començar (i transcriu al final) el vot particular de José Ricardo de Prada en defensa del “jutge natural” de la causa (el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) i desgrana des d'aquí nombroses objeccions que porten a l'epíleg de Nicolás García Rivas: advoca per l'eliminació d'aquest tipus delictiu per “anacrònic i castrense” i perquè es defineix, en paraules que cita del Tribunal Constitucional, en termes “tan oberts per la seva amplitud, vaguetat i indefinició” que acaba subjecte a una “decisió pràcticament lliure i arbitrària de l'intèrpret i jutjador”.

Segons evoca Ekaizer, la interlocutòria d'admissió del Suprem el 31 d'octubre del 2017, amb José Marchena com a ponent, obria la porta a “la conspiració per rebel·lió” (que té com a pena màxima set anys), si així ho determinava la instrucció, atès que en aquest delicte, “per definició, els elements del tipus projectat no arriben a tenir realitat en no superar els conspiradors la fase pròpiament preparatòria”. No obstant això, Llarena sembla que es va guiar pels atestats dirigits al jutjat número 13 de Barcelona pel cap de la Policia Judicial de Catalunya, el tinent coronel de la Guàrdia Civil David Baena, “el veritable i autèntic autor intel·lectual de tots els pressupostos fàctics de la teoria de la rebel·lió”. El resultat hauria estat una “instrucció descurada”, en un temps rècord i externalitzada.

Una mica després, i segons el parer d'Ekaizer, la instrucció és ja directament “incompetent, malgirbada i superficial”, en la qual Llarena “va agafar el que li convenia amb l'única referència de la Guàrdia Civil”, quan ja hem llegit a la pàgina 105 que la seva instrucció era “esbiaixada, dominada per l'obsessió unilateral del delicte de rebel·lió”. I llegirem després, pel que fa al delicte de conspiració per a la rebel·lió, que “cap de les acusacions l'havia inclòs, així que [els processats] no podien defensar-se'n”.

El lector inepte en l'univers jurídic, com ho soc jo, recorrerà amb una inquietud alarmada una crònica hostil tant amb la instrucció com amb la sentència, però tampoc trobarà refugi en detalls tòrrids, com ara saber que l'acord aconseguit pel fiscal general Sánchez Melgar i el fiscal Zaragoza per proposar la llibertat provisional de Joaquim Forn no va prosperar per minuts: el fiscal Cadena va ignorar l'acord perquè es va adoptar quan ja era a la sala i amb el mòbil apagat.

Cataluña año cero. El proceso, el juicio y la sentencia. Ernesto Ekaizer. Espasa, 2019. 440 pàgines. 19,90 euros