Europeisme transaccional

Sobre el Brexit ja no queden dubtes. Descartat un segon referèndum, el divorci es produirà el 31 de gener, data del tercer i últim ajornament. A quatre anys del referèndum, el Regne Unit passarà a convertir-se simplement en un país veí, i quedaran alguns mesos per negociar el nou tipus de relació amb la Unió Europea.

La incògnita que s'obre és molt seriosa. No està predeterminada la forquilla de possibilitats. Com els divorciats que volen seguir mantenint una estreta amistat, en els moments de més optimisme ha sorgit la idea d'una relació especial i diferent. No han faltat els models, el de la integració en el mercat únic a través de l'Espai Econòmic Europeu com Noruega, la variació suïssa d'acords bilaterals que actuen com un Espai Econòmic Europeu a la carta o la canadenca de l'acord comercial i financer en el marc de l'Organització Mundial de Comerç.

Ningú podrà abolir la història dels 44 anys de pertinença a la UE, ni les aportacions britàniques a la construcció europea, entre les quals brillen nombroses idees i energies per a la creació del mercat únic. Tampoc es pot fer abstracció de la pertinença a un club defensiu tan important com l'Aliança Atlàntica, tot i la “paràlisi cerebral” decretada des de París i de les desatencions dispensades des de Washington.

Pesaran altres models més ocults o innombrables. Turquia n’és un. Pertany a l'OTAN i sobre el paper encara és candidat a integrar-se al club, amb el qual manté una unió duanera des de fa més de 20 anys. Però és inútil amagar la tensió permanent que ha establert amb la UE, i especialment amb Alemanya, gràcies a la seva capacitat disruptiva en polítiques de fronteres i de migració, i les seves desavinences en el si de l'OTAN, fins al punt d'iniciar una línia de compres d'armament rus que assenyala el seu acostament creixent a Moscou i el seu allunyament de Washington. Només faltava la deriva il·liberal i autoritària d'Erdogan per rubricar un estatus tan especial com distanciat de Brussel·les, sinó directament adversari.

Un altre gran país veí de difícils relacions és Rússia, on continuen vius els reflexos imperials i autocràtics, encara que només sigui en forma d'enyorança de la guerra freda i del dolor irreparable per la desaparició de la Unió Soviètica, la catàstrofe geopolítica més importat del segle XX, segons Vladímir Putin. Les relacions entre Brussel·les i Moscou, tant pel ramal atlàntic com pel comunitari, són el compte pendent de l'europeisme, tal com ha assenyalat Macron, especialment a falta de voluntat, capacitat i fins i tot vocació per part dels Estats Units. Moscou subministra energia i inseguretat, dos conceptes difícils de pair junts, però res es podrà fer a Europa sense comptar amb els russos, a fi de comptes europeus ben europeus tot i que una bona part estiguin assentats en territori asiàtic.

Hi ha molts indicis britànics que assenyalen el camí divergent pres per russos i turcs. Boris Johnson i la seva decidida aposta per un Brexit dur és el més gran de tots, confirmat per la brevetat del termini imposat per a la negociació. Si el 31 de gener és el dia de sortida, el 30 de juny és la data límit per demanar aquesta nova pròrroga de la data definitiva de 31 de desembre de 2020 que Westminster acaba de prohibir-se a si mateix. En un sistema parlamentari pur com el britànic sempre cal una correcció parlamentària de l'error comès pel Parlament. Però si hi ha terminis són per alguna cosa, i en aquest cas no són tan sols perquè es compleixin sinó sobretot per fer pressió a Brussel·les en una negociació reduïda en els fets a quatre mesos.

Amb l'antecedent d'altres acords comercials, tots negociats durant anys, a mesura que s'acosti la data de 31 de desembre de 2020 sense resultats, tornarà a sobrevolar l'ombra d'un Brexit sense acord. Hi ha la possibilitat que es busqui un acord gradual, amb un principi molt lleuger i obert, especialment necessari per resoldre la dificultat de la preservació de la invisible frontera sense obstacles ni controls entre l'Ulster i la República d'Irlanda.

Encara és prematur anticipar el model final que mou Boris Johnson, però ja s'ha especulat amb la possibilitat d'un enorme Singapur del lliure comerç en els marges de la Unió Europea, disposat a practicar el dúmping social, laboral i fiscal, a continuar com a paradís financer i a limitar-se a encaixar els seus interessos defensius amb els dels europeus a través de l'OTAN. Seria el cas invers de Rússia, que és un adversari geopolític i aspira a convertir-se en soci geoeconòmic. La idea transaccional de la diplomàcia internacional que Boris Johnson comparteix amb Trump encaixa amb una nova relació en la qual es defineix a la vegada com a soci i com a adversari de Brussel·les.

No són idees exòtiques ni la seva sintonia és únicament trumpista. L'europeisme transaccional i oportunista, és a dir, adaptat a les circumstàncies i a les conveniències, és una idea més estesa del que sembla. Té predicament a Europa central, on només compten els beneficis econòmics obtinguts amb l'adhesió. En té també a França i Itàlia. I últimament a Espanya, on dos nacionalismes de signe contrari despleguen les banderes europeistes només si les decisions de les institucions, i especialment dels tribunals, els són favorables. L'europeisme transaccional, una forma oculta d’antieuropeisme, pot valer potser per a qui se separa, però practicat pels que es queden condueix a la destrucció d'Europa, incloses les bones transaccions oportunistes que busquen els que el practiquen.