La impossible immersió flexible

Tenim finalment decisió definitiva sobre l’espinós tema de la immersió lingüística en el PSC, després del 14è Congrés del partit, celebrat aquest cap de setmana. La polèmica desencadenada per l’ambigüitat del redactat del seu document programàtic s’ha saldat amb l’acceptació de les esmenes que hi havia aportat la militància i amb un posicionament que tant permet refermar la immersió lingüística com obrir la porta a la flexibilització. Diu així l’acord congressual: “Seguirem apostant, com ho fa la LEC, pel català com a llengua vehicular prioritària a l’escola alhora que modernitzarem i flexibilitzarem el model d’immersió perquè doni resposta a les necessitats actuals de la complexitat de l’escola tot avançant cap a un model plurilingüe”.

La clau de volta, però, és la concreció d’aquesta flexibilització, ja que comporta la posada en marxa d’un model escolar que possiblement no contentarà ni els partidaris de la immersió ni els seus contraris, en atorgar a l’escola un element de correcció de l’entorn sociolingüístic que segurament no pot desenvolupar en solitari; almenys així ens ho demostra la implantació de la immersió lingüística durant els últims 30 anys, la qual, més enllà d’assegurar el coneixement del català (i aquest assegurar l’hauríem de posar entre cometes), no ha servit per estendre’n l’ús de manera significativa en zones més castellanoparlants, tal com mostren les successives Enquestes d’Usos Lingüístics. Això sense esmentar la frustració que causarà entre els partidaris de l’ús del castellà a l’escola, els quals, des de la pionera CADECA als anys noranta, sempre havien argüit que l’ensenyament s’havia de fer en la llengua materna de l’alumne. Si alguna cosa no han fet aquestes famílies ha estat lluitar per l’ampliació de les hores en castellà per exemple a Solsona, per acabar veient-se elles en un sistema escolar eminentment catalanoparlant pel sol fet que viuen en les àrees metropolitanes de Barcelona o Tarragona.

Més enllà de la paradoxa que l’escola contribueixi “a compensar els dèficits lingüístics dels alumnes de cada comarca, municipi o barri” i que per aconseguir-ho les llengües curriculars “es tractin com a llengües d’aprenentatge i vehiculadores de continguts durant el temps lectiu i el temps escolar”, destaca l’atribució del model lingüístic escolar al projecte de cada centre, una aposta per l’autonomia que entronca amb la proposta d’ara fa un any del conseller republicà Josep Bargalló, amb l’objectiu precisament d’adaptar el model immersiu amb finalitats correctores de l’entorn a través de projectes lingüístics propis. Vist així, ara que s’està negociant una investidura, potser no és tan estranya la convergència de plantejaments.

Hi ha, però, dos grans retrets que es poden fer a la proposta, i que bé podrien fer-la impossible. En primer lloc, no hi ha ningú que pugui exercir de demiürg lingüístic i determinar, amb dades sociolingüístiques a la mà, quins percentatges de cada llengua ha d’oferir cada comarca, municipi o barri, ni tan sols amb quins paràmetres es podrien dissenyar gran zones lingüístiques homogènies sota les quals els centres poguessin manejar-se per elaborar el seu projecte propi. És a dir, ¿amb quins percentatges d’ús de català i castellà s’hauran de moure les escoles de l’àrea metropolitana Barcelona? I a les comarques de l’Ebre? Hauran de ser les escoles rurals, per pura lògica compensatòria, les que ofereixin més castellà de tot Catalunya? O tot això quedarà en mans dels centres?

I en segon lloc, i més important encara, sembla que tothom ha oblidat que qui tria el centre on volen escolaritzar els fills són les famílies, no pas l’administració. Per molt que es facin estudis que concloguin que tal zona del territori necessita equilibrar les llengües amb determinats percentatges, i encara que els centres adaptin els seus projectes a aquesta realitat, finalment seran les famílies les que, a través de les jornades de portes obertes, decidiran a quin centre matriculen el seu fill, prèvia consulta, precisament, del projecte lingüístic del centre. No és difícil aventurar la subhasta de percentatges d’hores lectives en una llengua o altra que això comportarà entre les diferents escoles, ni la selecció més o menys natural que faran les famílies, que poques vegades pensaran en mecanismes compensatoris i probablement triaran escolaritzar el fill allà on facin més hores en la pròpia llengua, sigui quina sigui. Sempre s’ha volgut fugir de la segregació per raó de llengua, però a partir d’aquí només hi ha un pas.