La festa de la traducció

Josep Carner va traduir el Pickwick (Proa, 1931) tot dictant-lo en veu alta, mentre feia voltes pel despatx, i el va vessar amb una llengua genuïna, lluminosa i acabada d’estrenar. L’Anna Karènina (Proa, 1933) d’Andreu Nin té el mèrit de la ressonància, del perfum russificat que tan bé s’escau al català quan s’hi toca. Josep Maria de Sagarra tradueix la Divina Comèdia (Edicions Alpha, 1955) i, malgrat els envejosos, fa que sembli escrita, l’original, en català. Josep Pla va començar a traduir L’escorniflaire de Jules Renard, però en aquest cas l’editor, qui fos, potser Pla mateix, va determinar que ell era moltes coses, però no pas poliglot. En qualsevol cas són maneres de traduir que ja no s’estilen gaire gens. Enrere queden les heroïcitats en nom de la construcció o de la resistència culturals, tan lloables i necessàries per entendre on ens trobem avui.

Walter Benjamin va escriure que la tasca del traductor no és fer entendre l’original en una altra llengua. De fet, els traductors que cobren per traduir i prou haurien de ser passats pel ganivet de la vergonya. Al contrari, traduir consisteix a trobar aquella intenció, dins la pròpia llengua, que despertarà l’eco de l’original. Benjamin diu que es tracta de cridar l’autèntic, el primer, i demanar-li que entri a l’únic indret en què la traducció és possible, és a dir, el lloc de la reverberació —el regne del repic.

D’un temps ençà que la traducció al català viu una època dolça. Sigui perquè s’ha mig abandonat la crossa de la traducció de combat, sigui perquè hi ha la sort de tenir traductors professionalitzats, el moment és per brindar amb una tallada de meló daurat. No es poden dir tots, però Jaume Pons Alorda ha repicat Whitman, Míriam Cano ha replicat Camus, Miquel Cabal ha catalanitzat Dovlàtov i Ferran Ràfols ha convocat, de llarg, Foster Wallace. Jordi Martín Lloret ha fet cantar Boris Vian, Josep Pedrals ha rejovenit Beckett i la degana, Dolors Udina, què se’n podria dir, ho ha nostrat gairebé tot.

Enmig d’aquesta revifalla, salutífera i prou normal, aquest any ressalta una traducció que mereix atenció especial. Arnau Barios ha dedicat deu anys a traduir una de les obres més importants de la literatura russa, l’Eugeni Oneguin de Puixkin (Club Editor). Aleksandr Puixkin és l’home que ho va escriure tot, diuen a Rússia, i val a dir que la frase feta encara es manté: quan algú no es responsabilitza del que li toca, se’l reprèn amb un “I això qui ho farà, Puixkin?”.

Eugeni Oneguin és una novel·la en vers perfecta. L’autor funda un rus mal·leable, obre l’aixeta de l’estil i apunta els temes que faran servir tots els descendents literaris. I el traductor, Barios, l’ha reduplicat en català. Combinat l’octosíl·lab dansarí amb el decasíl·lab sever, ha rimat amb la falsa lleugeresa del català trenat i ens ha regalat una veritable festa de la traducció. La joia que neix de la reverberació afortunada, entenimentada, esvelta, professional, apassionada i seriosa.