Museu, mausoleu, CAP

Sembla que s’ha trobat una solució a l’ampliació del Macba i el destí del dispensari antituberculós. El Macba s’ampliarà davant del museu, al costat de la capella dels Àngels, i el CAP Raval Nord disposarà de la capella de la Misericòrdia. Acceptant la solució, encara hi ha coses que cal pensar per millorar-la i que no quedi a mitges. Una és el destí de l’antic dispensari antituberculós. Ja hi ha qui el vol convertir en un centre dedicat al GATCPAC. Caldria pensar bé si el contingut s’ho mereix. De fet, si calgués dedicar un edifici-mausoleu al GATCPAC, es podria fer al pavelló de la República de la Vall d’Hebron. Com que no s’ha sabut seguir utilitzant el dispensari com a CAP, estem obligats a pensar en un ús real que no sigui fer apologia de cap moviment arquitectònic. Els edificis que se celebren a si mateixos no semblen cosa dels temps, i tan sols ajornen la seva ruïna, el seu destí final. L’arquitectura se celebra ella sola amb la seva utilitat.

Això porta un cop més a la discussió entre el vell i el nou. Un nou CAP, reclamaven els veïns del barri. Aquí hi ha una manera equivocada d’entendre l’antiguitat dels edificis. Els edificis no tenen edat, més aviat passen per cicles, i aquests cicles es manifesten en usos diversos dels que s’havien imaginat originalment, cosa que fa prevaler la tipologia per sobre de la funció, una de les primeres crítiques a l’arquitectura funcionalista encapçalada per Aldo Rossi als primers anys setanta.

Però, al final, aquesta polèmica entre cultura i salut sembla conduir que la solució serà fer-ho tot de nou, davant la incapacitat d’imaginar un destí diferent per als edificis. La proposta d’ampliació del Macba i el seu volum prefigurat ja permet intuir problemes deguts a l’equilibri del conjunt de la plaça, la seva relació amb la capella dels Àngels i la façana gòtica que inevitablement taparà, tot i que es deixi un vidre per poder-la veure. No es podria trobar un exemple més clar de la necessitat d’un debat actual sobre el vell i el nou.

En aquest debat juga un paper determinant la tecnologia, de la mà d’una normativa tècnica de l’edificació que converteix en obsolets els edificis que no s’acoblen a les seves exigències. Som prou conscients que les noves tecnologies són les primeres coses veritablement obsoletes? Cal establir un compromís entre les tecnologies amb caducitat des del seu naixement i l’arquitectura, especialment la que pensem en termes patrimonials. L’antic hospital del carrer de Sant Pau ha passat d’hospital a biblioteca, i podria tornar a ser hospital. Qui ho sap? Però en la seva vida ha vist aparèixer l’electricitat, el telèfon, el cotxe i els ordinadors, i segueix sent útil. No veig per què els vells edificis no poden servir a usos actuals, ni que l’únic que se’ns acudeixi sigui convertir-los en museus de si mateixos.

Mentre es discuteix, s’han pogut llegir algunes dades exposades per Joan Subirats, responsable de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, abordant la preocupant manca de visites als museus de la ciutat. Un problema també tractat no fa gaire pel Consell Internacional dels Museus (ICOM), mentre s’intenta trobar una nova definició de museu. Doncs entre tots els elements per a la nova definició no figura cap al·lusió al fet que un museu és un espai físic. Una qüestió sobre la qual ha cridat l’atenció Juan Herreros, un dels arquitectes espanyols amb més confiança sobre el poder de l’arquitectura per millorar els museus.

Aquí s’han fet mencions a comissions i informes redactats per arquitectes, però no m’ha semblat que les institucions parlessin d’arquitectura. L’arquitectura és, per definició, inclusiva, i el debat de l’ampliació del Macba hauria d’incorporar el museu actual i plantejar-se què pot resoldre l’arquitectura per augmentar els visitants, incloent-hi la plaça i la planta baixa de l’actual Macba, que no facilita la relació amb el públic. Elogiar l’arquitectura no és proposar coses com fer un museu del dispensari, sinó creure que l’arquitectura serveix per millorar les coses vives.