No fos cas que ho oblidéssim
Garolera parla dels mèrits propis amb un punt d’urc i de protèrvia; però ha treballat tan bé, que s’ho pot permetre
Narcís Garolera (Vic, 1949) acaba de publicar una extensa autobiografia que algunes persones consideraran excessiva, atesa la personalitat honorable, però comuna al capdavall, de l’autor. En aquest cas, l’articulista s’afanya a recordar als lectors d’aquest article allò que va dir una vegada Walter Benjamin: és més important conèixer la vida de les persones comunes que la d’aquells que la història ha consagrat. Amb altres paraules: les biografies, i en molts casos les autobiografies, de Napoleó, de Pere el Gran o de Caterina de Rússia, tenen una importància secundària quan hom troba i coneix en les pàgines d’una narració autobiogràfica un ésser anònim per a molts habitants de la Terra, però digníssim. En suma: malgrat que Garolera escriu a la primera pàgina del seu llibre que no té biografia, el cert és que en té tanta com tothom. I a tothom li ha de ser permès —lloat fins i tot— que dediqui moltes hores a donar-nos notícia de la seva vida, més encara quan aquesta vida ha estat entrellaçada amb la de gairebé totes les persones que a Catalunya han fet alguna cosa per a la divulgació de la llengua i la literatura catalanes, per a l’estudi de grans valors de la nostra literatura —Verdaguer, Sagarra, Pla, i molts més, com el meu conciutadà Fages de Climent—, per a la dignitat de la filologia com a disciplina d’arrels hebrees —l’hebraica veritas—, després humanista, i per a l’ensenyament de la llengua i la literatura als instituts de secundària i a la universitat. Ara Garolera forma part del club selecte de catedràtics emèrits —que, a la UB, no sé a la UPF, cobren 189 euros al mes, quantitat gloriosa—, havent vist, als darrers anys de la seva activitat docent, que els estudiants no tenen cap interès en res que no hagi passat al llarg dels seus anys de vida, escassos.
Si mai, encara, algun lector d’aquest article es preguntés: “Qui és, aquest home, i per què ha hagut d’escriure una biografia tan voluminosa?”, hom els respondria: no us preocupeu per la fama d’aquest home; ha fet un llibre tan summament ben escrit, amb una prosa avui tan inusual al nostre país, que només aquesta lliçó ja justifica l’edició i la lectura de les més de sis-centes pàgines de l’obra: Narcís Garolera, Galeries del record. Memòries d’un filòleg (Barcelona, Edicions de 1984, 2019).
Aquest és el primeríssim valor del llibre, la qual cosa ve a demostrar que només escriuran bé, en el futur, aquells que s’hagin amarat de moltes lectures, i estudi, de la bona literatura que Catalunya solia presentar. Si, damunt, aquests autors tan llegits i estudiats per l’autor són els que ja he esmentat, afegint-hi Víctor Català (no Rodoreda, mala estilista per a desgràcia seva i d’Irene Solà) i una colla més que trobareu en el llibre, llavors tenim la garantia plena que el llibre farà les delícies no solament de filòlegs i catalanòfils del país, sinó també del lector de qualitat.
Cert que de vegades Garolera, que és vigatà, presenta massa monges i capellans, i que parla dels mèrits propis amb un punt d’urc i de protèrvia (mireu el Fabra, que per això es va fer); però ha treballat tant i tan bé, que s’ho pot permetre. Si hagués pensat que ja parlaria dels seus mèrits un biògraf exterior a la seva persona, s’hauria equivocat, perquè els seus deixebles oblidaran el mestre, i les coses de la filologia ja no interessen quasi a ningú.
L’autor no s’ha estat, i s’agraeix, de posar els punt sobre les is, malgrat el seu abrandat nacionalisme, pel que fa a determinades persones del panorama catalanòfil dels últims quaranta anys. Gabriel Ferrater hi és molt elogiat; Max Cahner hi queda bé —va treballar molt perquè no dormia—, encara més bé Riquer i Espadaler, grans medievalistes, o Joan Alegret. Però ni Castellet, ni Molas, ni Badia, ni Torrents hi són encensats com encara ho fan els seu addictes. Molas en especial —de qui un amic comú escriu en aquests moments un llibre intitulat Sed libera nos a Molas— queda com un veritable malandrí, amb una colla de turiferaris encara vius que, com ell, només han triomfat gràcies a posseir un passaport amb quatre barres i un antic carnet del PSUC, potser heretat. No es tracta d’animadversió personal: Garolera compara les excel·lències de Coromines, Casacuberta o Comas per damunt les (suposades) de tots els moletes del país, i ho fa amb arguments i amb dades a la mà. Això no causarà cap escàndol. L’escàndol és el que va fer aquell altre, bo i destinant a la universitat, els instituts, la ràdio, la premsa i la televisió tots els seus acòlits i diaques, i arruïnant, entre altres coses, l’ensenyament de la literatura a totes les latituds del país. El llibre, doncs, està presidit per un gran sentit de la justícia, no per cap propòsit de venjança: la història de Catalunya no està feta solament de sants i superhomes. No fos cas que ho oblidéssim.
I, com diu l’autor per acabar: Faciant meliora potentes. Si un altre pot fer-ho més bé, que ho faci.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.